Gabo, Gabo, Gabo …

Acabem d’assabentar-nos de la notícia. Ha mort Gabriel García Márquez. El desenllaç havia d’arribar en un moment o un altre. Però no per això, avui, el nostre cor lector està menys afligit.

I l’únic que ens surt de l’ànima ara mateix és recordar tots els moments en que ens recolliem a un sofà, amb postures estranyes, capgirant-nos, posant-nos de cap per avall, però sempre, sempre, amb els ulls clavats en les pàgines de cadascuna de les novel·les del mestre.

Vam arribar a ell, com molts, amb “Cien años de Soledad”, però d’ençà, un “Coronel que no tiene quien le escriba”, la història d’amor dels seus pares a “El amor en los tiempos del cólera”, la seva primera novel·la “La Hojarasca”, el “Relato de un náufrago” que per aquells que som periodistes ens ofereix una lliçó de realitat, Els assajos de “Por la libre” també dedicats al periodisme, o les seves classes per escriure contes de les quals, nosaltres, hem estat molt mals alumnes, i tantes i tantes altres frases ben posades una darrera de l’altra, amb una sensibilitat que esfereix, i transportant-nos al món del que alguns acadèmics van titllar de realisme màgic però que en realitat és màgia feta literatura …

Avui estem molt tristos perquè sabem que no tornarem a llegir coses noves de García Márquez. Sortiran, segurament, llibres inèdits de peces inacabades o escrits guardats en calaixos. Però en canvi, no ens cansarem de rellegir una i altra vegada les seves obres.

Gabriel-García-MárquezGabo ha mort a pocs dies del Sant Jordi, del dia del llibre, que aquesta ciutat, Barcelona, la nostra, i també la seva perquè hi va viure uns anys. I avui, només podem dir que la nostra tristesa es combat amb la seva literatura.

I avui, més que mai, la frase que encapçala les seves memòries, és la que ens serveix per recordar-lo de la manera més amable: “La vida no es como uno la ha vivido, sino como la recuerda para contarla”.
I amb la tristesa de la pèrdua, però l’alegria de poder explicar que el nostre record de Gabo és simplement meravellós, tanquem els llums i diem, fins aviat mestre. Fins aviat.

Advertisements

2 pensaments sobre “Gabo, Gabo, Gabo …

  1. “Nos veíamos desde hacía varios años. A veces, cuando ya estábamos juntos, alguien dejaba caer afuera una cucharita y despertábamos. Poco a poco habíamos ido comprendiendo que nuestra amistad estaba subordinada a las cosas, a los acontecimientos más simples. Nuestros encuentros terminaban siempre así, con el caer de una cucharita en la madrugada.”

    Aquest fragment del relat “Ojos de perro azul” va fer que comencés a llegir d’adolescent i seguís després tot el que publicava Garcia Márquez.

    Ha mort el gran referent del realisme màgic. Tenim sort que ens hagi deixat tant de material per aprendre a transformar la quotidianitat, tot gaudint de la vida i de la literatura.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s