En l’adéu a Joan Barril

L’any 1999 vaig entrar a treballar a Ràdio Barcelona. Al cap d’uns mesos em van encarregar l’edició de l’informatiu del midgia en català. Llavors jo era un passarell amb ganes d’aprendre. I em vaig trobar de sobte que cada dia, a quarts de dues apareixia en Joan per la ràdio per escriure la seva carta a algun protagonista de l’actualitat. Una mena de visió personal que complementava la simple notícia i explicació dels fets. Això m’obligava a discutir amb ell al voltant del tema que havíem de tractar.

No m’enganyo si dic que en Joan va formar part d’aquell grup de persones que m’han fet com sóc, per bé i pet malament. Perquè ell, com l’Ernest Lluch quan jo era un becari, et miraven i  escoltaven aquells arguments que brandava amb la innocencia i la ingenuitat de la joventut que aspira a menjar-se el món. I un cop tot explicat preguntaven: “Per qué?” o “Vols dir que això no s’ha inventat ja?”. El repte estava llançat i el pensament, que no el coneixement, es posava a treballar. En Joan t’obligava a pensar. De vegades amb un punt foteta, però sempre amb la millor de les intencions.

Sovint em portava a dinar o ens portava a dinar – amb d’altres companys de professió – a restaurants que en aquell moment no estaven al nostre abast. Seia, demanàvem, plantejava un tema de conversa i…  ens escoltava. En alguns d’aquests restaurants ja sabien que al final li havien de portar un cigar i una copa de Calvados. Era, sí, un bon vivant.

Poc després en Joan va marxar a COM Ràdio. Em va convocar a casa seva i amb una ampolla de cava em va proposar que anés amb ell a treballar. Finalment vaig decidir no acompanyar-lo en aquella aventura que va batejarcom el Cafè de la República, que va acabar desembarcant a les nits de Catalunya Ràdio. Mai me n’he penedit de no haver-lo acompanyat. Amb els anys he me n’he adonat que preferia escoltar-lo a que em preguntés. Vaig aplicar la seva medecina per aprendre: escoltar, preguntar i llegir.

Ens haviem vist tres o quatre vegades més en aquest temps. Vam parlar de projectes i de restriccions – com les de la maleida dieta per sanar els excessos del bonvivantisme -.
Avui he sabut que no el podré tornar a veure. I he recuperat la dedicatòria que em va fer en un llibre. I llegint-la m’he adonat que aquesta és la dedicatòria que jo li hauria d’haver escrit a ell.

image

Gràcies per tot Joan. Et dec una cosa molt difícil de retornar: una part de mi. La que em va desenvolupar el sentit crític, l’alèrgia al sectarisme i el gust per la lectura, la vida i per les persones amb ganes de discutir, argumentar i aquell verb que alguna ocasió em reivindicaves: xerrar.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s