Literatura i periodisme. Per Aina Soley.

El periodisme, un lloc per explicar històries

Crònica de la presentació de RITMOS PARA EL PARAÍSO, volum que aplega els tres relats guanyadors del Màster de periodisme literari de la Universitat Autònoma de Barcelona

Per Aina Soley

“Cuando José Antonio Valdivielso desciende del auto, no sabe que ese miércoles será el último día en nueve años que caminará como un hombre libre.” Així és com comença el primer dels tres reportatges que aplega Ritmos para el Paraíso y otros relatos de periodismo literario, on es recullen els guanyadors (o en aquest cas, guanyadores), del Premi de Periodisme Literari, organitzat pel màster homònim que s’imparteix a la Universitat Autònoma.

“Després de l’última revisió del pla d’Estudis, el periodisme va quedar molt tocat, sobretot pel que fa a les humanitats i la literatura”, explicava David Vidal a la presentació que va tenir lloc dissabte 26 de novembre a la Juanita. Va ser així com en Miqui Otero i ell van decidir impulsar aquest màster, que enguany es troba en la seva 5a edició. També, des de fa uns anys, han anat publicant els millors reportatges que han sorgit d’aquest curs en un recopilatori perquè els pugui llegir tothom.

15253402_1202880229791760_6612162416559181622_n

Ja comentava Leila Guerriero –que no hi va poder assistir en directe, però va enviar un vídeo des del seu estudi a Buenos Aires- que si es va avenir a formar part del jurat que havia d’escollir tres treballs per ser premiats i publicats, va ser perquè la qualitat de la prosa li va semblar “sorprenent”. “Tant de bo aquests textos trobin lectors i circulin”, desitjava Guerriero.

15171162_1202879183125198_2217089357063279506_n

És difícil separar els escrits dels seus autors, i els reportatges publicats a Ritmos para el Paraíso, són, en primer lloc, reportatges periodístics narrats amb una gran qualitat literària, però també són un reflex de les qui els van escriure.

Ritmos para el Paraíso, que dóna nom al recull, tracta sobre la situació de dos migrants subsaharians que viuen a Barcelona. Lucía Maina Waisman, una argentina que va arribar a Barcelona, va explicar a través d’una videotrucada per Skype –ja que ha tornat a casa seva–, que quan arribà aquí, no podia deixar de preguntar-se coses sobre a cultura europea.

15178165_1202879673125149_2215994514706309604_n

I a partir d’una trobada espontània amb persones d’Àfrica, va sorgir la idea del reportatge. A més d’investigar sobre la relació política, econòmica, etc., entre Europa i Àfrica, Waisman ho escriu en paral·lel a les vides de Souleymane i Mamadou. Ella explicava, des de l’altra banda de l’oceà, que no volia “caure en el tractament comú, i veure els migrants com víctimes o un problema, ni reduir la seva vida a la simple migració.”

El segon reportatge, de Marina Pallás, ens transporta a la Terra Alta, on un grup d’homes es dedica a buscar restes d’armes, vestimentes o eines de els combatents de la Batalla de l’Ebre van deixar enrere.  Per això, se’ls anomena “Els Homes de Ferro”, i així és com Pallás ha titulat el seu text.

Els reportatges presentats a concurs són en castellà, i això la va fer dubtar sobre si presentar-s’hi, ja que el seu era en català. Ens va confessar que li va resultar difícil decidir si traduir-lo, ja que el dialecte era una part molt important del retrat que Los Hombres de Hierro elabora: “Jo no podia parlar d’aquests homes sense parlar de la seva llengua”. Finalment, va atrevir-s’hi i, gràcies a això, Ritmos del Paraíso compta amb aquesta peça que ens permet conèixer un fenomen que té lloc en aquella terra –“mai saps què amaga el teu veí”, deia Pallás–, sinó també una visió diferent de la Guerra Civil i el nostre passat.

15202499_1202879286458521_4795532397416024616_n

El cas de Presunto culpable, escrit per Amalia Torres, i que citàvem a l’inici, és una mica diferent. També des de Sudamèrica i també a través d’Skype –aquesta vegada, però, des de Xile– l’autora ens explicava que, al contrari dels seus companys, ella no se li havia acudit una idea immediatament. Però un dia, llegint al diari, va veure una notícia petita, a peu de pàgina, que explicava com un home que havia passat nou anys a la presó havia estat alliberat després que el declaressin innocent.

“Em va impactar molt”, va dir, “i vaig començar a investigar”. En José Antonio i tota la seva família vivien a Madrid, però això no va ser un impediment perquè Torres s’entrevistés amb tots ells, per acabar escrivint un relat, amb una prosa digna de novel·la negra, que aborda la vida a la presó, la lluita del pare per demostrar la innocència del fill, i també com Valdiviselo, un cop fora de la presó, s’havia adaptat a la vida que havia deixat en pausa nou anys abans. El que està clar és que el reportatge li devia fer el pes, perquè va acudir a la Juanita a veure’n la presentació.

Es fa difícil dir si Ritmos para el Paraíso y otros relatos de periodismo literario conté tres novel·les o tres reportatges: darrere seu tenen la constància i les hores de feina que requereix el periodisme d’investigació més autèntic; però es llegeixen amb el mateix gust que tres contes. Com deia Leila Guerriero, aquests textos fan creure que el periodisme “és un bon lloc per explicar històries”.

cyf0oa9weaamusc

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s