Vida privada o la visita de Joan de Sagarra a la llibreria, per Jordi Corominas i Julián

Vida privada o la visita de Joan de Sagarra a la llibreria, per Jordi Corominas i Julián.

Les bones coses acostumen a sorgir de manera informal. Gràcies a l’obertura de Nollegiu vaig conèixer al Xavi Vidal i sempre que podem robar una oportunitat a l’agenda quedem perquè no hi ha cosa més sana que conspirar entre menjar i cerveses.

Un migdia vaig comentar-li la idea d’organitzar un cicle mensual sobre novel.la de Barcelona i em resultà senzill escollir deu títols per a la seva primera edició, que començà aquest darrer mes d’octubre amb la inevitable segona part del Quixot i omplí la segona part del seu recorregut amb La febre d’or, de Narcís Oller, obra que inaugura el gènere i per tant obre un camí que encara pot oferir molt a la visió sobre la nostra ciutat.

Pel tercer tastet parlàrem d’aprofitat l’avinentesa d’incorporar a les xerrades protagonistes que les complementessin. Com que tocava debatre Vida privada de Josep Maria de Sagarra ens semblà natural convidar al seu fill Joan, i així ho férem. Acceptà la nostra invitació i vaig decidir preparar encara més la conferència perquè en Joan, que és i ha sigut tantes coses, per la seva impressionant carrera periodística, més destacable avui en dia per ser la d’un home que mai ha tingut pèls a la llengua.

A més a més imaginava la seva presència com una mena d’aparició que no dubtaria a criticar-me si així ho considerava oportú, però el factor més interessant era regalar el seu impacte al públic, que respongué de manera molt positiva, doncs doblarem el nombre habitual d’assistents.

Vaig encetar les meves tesis fent una petita introducció que permetés entendre als assistents la importància de la novel.la a un moment on escriure-les en català no era quelcom normal. Sagarra havia insistit a una sèrie d’articles dels anys vint sobre la necessitat d’emprar la llengua pròpia per a endinsar-nos a la modernitat i ell mateix s’encarregà de fer-ho agafant com a models una sèrie d’autors que aleshores i ara eren i son importants com André Gide, Aldous Huxley o Marcel Proust.

D’altra banda vaig remarcar la importància de Vida Privada des de diverses vessants que anaven de la mort d’un silenci en prosa sobre Barcelona que durava des de Narcís Oller, amb qui es podia emparentar l’obra de Sagarra pel tractament de l’espai i l’ús de la saga com a excusa narrativa, fins a la polèmica que generà quan aparegué l’any 1932, moment on alguns lectors podien reconèixer el seguit de personatges que s’amagaven sota noms de ficció.

Mentrestant no sabia quin paper voldria adoptar el Joan durant la conversa. No arribava. Crec que el Xavi pujà per a informar-nos de la seva arribada. Augmentà l’expectativa, sorda i punyent, mentre jo continuava amb la dissertació entre la simultaneïtat inicial de la novel.la relacionada amb el sexe dels germans, la dualitat de les dues Barcelones i la importància de comprendre com els barris, les cases i els indrets determinaven de forma clara la decadència dels Lloberola i el triomf d’uns nous rics ben cofois de viure als temps de la Dictadura de Primo de Rivera.

Aleshores arribà, s’assegué, el vaig saludar, em digué que continués amb la meva feina, remugà una maledicció i em deixà avançar. Malgrat s’hagués situat a una zona lateral del segon pis de la llibreria era fàcil percebre la seva energia. El seu característic barret no desapareixia del meu camp visual i res canvià des la consciència de saber-lo preparat per a respondre’m quan acabessin les meves paraules, que prosseguiren amb la meva habitual passió i precisió, doncs el tema s’ho mereix i sense aquests dos atributs em semblaria una tonteria exposar-lo amb un mínim de garanties.

D’aquesta manera cloguérem la primera part de la novel.la, sens dubte la més reeixida, amb la festa a casa de l’Hortènsia Portell, no sense mencionar la influència d’aquest tram a un altre de La verdad sobre el caso Savolta d’Eduardo Mendoza, i la llegendària visita dels protagonistes al barri xinès, cau de vici visitat pels rics que també l’encarnaven com a conseqüència de la seva curiositat malaltissa.

D’allà arribàrem al tram final, amb l’adéu d’una Barcelona antiga simbolitzada per la mare del Bobby Xuclà, la imprevisió com a nou manà vista als fills del Frederic de Lloberola, l’oportunisme victoriós del Guillem i el màgic final obert amb un home que puja la Rambla entre flors.

Acabada la xerrada es produí el xoc de trens. Just quan el Joan arribà parlava de la relació del seu pare amb Josep Pla, complicada perquè allò que començà com una profunda amistat a les sales de l’Ateneu es fongué de cop i volta després de la guerra. Suposo que al fill no li agradà gaire que mencionés influències recíproques i la més clara dels tres adjectius planians que Sagarra emprà amb encert poètic a Vida Privada. Ho suposo perquè d’altra manera no s’entendria el seu atac frontal que impressionà a l’auditori i que vaig aguantar de manera estoica mirant-li als ulls i mantenint la meva prestància forjada entre performances poètiques i molta paciència.

dsc_0014

Vaig resistir la seva envestida, suportant altres crítiques que responien més aviat a la seva consciència d’haver d’interpretar un paper que té molt assumit, el de rondinaire que sap molt i ho transmet de manera heterodoxa, fins i tot quan em criticà per dir que el Mendoza no havia manifestat la influència de la novel.la que ens concernia, quelcom que reconeix a l’edició castellana publicada per Anagrama, dada que desconeixia per haver llegit el llibre en català.

Així, deixant-li fer, aprenguérem detalls de com el seu pare li recomanà llegir Pla si volia llegir bon català literari i ens endinsàrem a la biblioteca de casa seva, a la difícil situació durant el primer franquisme i tancàrem la part pública de la vetllada amb una reflexió sobre perquè Josep Maria de Sagarra no escrigué més novel·les després de Vida Privada.

Quan el públic se’n anà a casa, vaig comprar tres llibres i em vingueren, no hi ha relació entre els fets, ganes de fumar, però no disposava de cigarrets. Vaig demanar-li a la Marta, que acompanyà al Joan en tot moment, i me’n donà un mentre el gran protagonista de la nit encenia un dels seus proverbials cigars. Rondinava com sempre, però al cap de pocs minuts reconegué el meu mèrit, em posà un 8,5 i anàrem plegats a fer unes copes a una terrassa propera on es relaxà mentre explicava més anècdotes, ens preguntava als presents sobre si Dylan mereixia el Nobel i completava la disputa sobre Pla explicant-nos que l’autor del Quadern Gris i el seu pare foren els únics que consultaren l’exemplar disponible a l’Ateneu de la traducció que Valery Larbaud féu de l’Ulysses de James Joyce. La còpia tenia una particularitat. Un dels dos robà les darreres pàgines, i bé, no resolgué el misteri perquè, malgrat manifestés la seva incapacitat per a escriure novel·les, és un bon narrador i sap quins ingredients agraden els lectors. Ho vaig comprovar al taxi de tornada a casa, on escoltava, ficava cullerada quan tocava i mostrava amb alegria infantil bars i cantonades que tenien records vitals inesborrables. Férem una darrera copa i ens acomiadàrem com bons amics.

EL CICLE TORNA EL DILLUNS 16 DE GENER AMB Nada de Carmen Laforet.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s