Del record a la pàgina: la memòria (involuntària) en la literatura. Crònica d’Aina Soley sobre el llibre de Lluís Quintana

Per Aina Soley

El títol Caminar per la vida vella: la memòria involuntària en la literatura universal potser no és gaire comercial, fins i tot el seu autor, Lluís Quintana, ho reconeix, però a darrere s’hi amaga una “lliçó de literatura magnífica”, com ho va anomenar en Xavier a la presentació el passat dimarts 17 de gener. “No és un assaig acadèmic incomprensible, sinó que combina el rigor acadèmic i les ganes de divulgació”.

De fet, més que una presentació va ser un diàleg entre Quintana, professor de llengua i literatura catalana, i el professor Lluís Agustí, director de l’escola de llibreria de la UB. I el seu objectiu principal objectiu va ser, a més d’explicar grosso modo el contingut, definir què és això de “memòria involuntària”. Quintana ho va definir amb un dels primers exemples de l’aparició d’aquest fenomen en la literatura universal: Rosseau està passejant per un camp quan enmig veu una vinca i això li recorda a Maman, la dona madura que l’acollí durant la seva joventut i l’amor obsessiu que sentia cap a ella.

“La memòria és una eina narrativa

molt important i això

ho descobreix Rosseau”

Una vinca

I és que la memòria involuntària és això: quan quelcom (un objecte, una cançó, un sabor, una olor…) et provoca “un cop sorpresiu que et transporta al record”, en paraules de Quintana. D’aquí ve el títol del llibre, extret d’una frase de la Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda: perquè quan camines per la vida vella, et trasllades en la memòria.

Si bé Rosseau és el primer exemple de memòria involuntària de la literatura universal, el més famós és, potser, la paràbola de la magdalena de Proust a La Recerca del Temps perdut. Va ser a partir d’aquí que Quintana començà a investigar com es deia aquest fenomen, ja que la idea de “les trampes de la memòria sempre m’havien agradat”. I així va ser com arribà a la memòria involuntària, de la qual ara n’ha escrit aquest assaig, publicat per la Universitat de València.

La memòria involuntària ha estat utilitzada enormement durant el segle XX i XXI, afirmà Quintana, i afegí que només falta “que algun Cervantes el satiritzi” per esdevenir un clixé. No obstant, no podem culpar els escriptors de reflexionar sobre aquest aspecte de la condició humana: al cap i a la fi, com va apuntar Agustí, “nosaltres som l’acumulació dels nostres jos”, i aquests diferents “jos” només hi podem accedir dins la nostra ment, saltant de record en record a través de la memòria.

Un bar al Folies-Bergère, ,d’Édouard Manet, on la cambrera sembla perduda en aquest estat de rêverie.

Vam tancar el debat amb aportacions per part dels assistents –que eren tants que van esgotar les cadires de la Juanita–, que van gravitar sobre el fet que ara, amb la sobreexposició a imatges (fins i tot a les que no hem vist mai) estem perdent aquest impuls mental que ens dispara un record associat a aquesta. No obstant, va comentar Quintana, la memòria involuntària funciona amb molts aspectes, com la olor o la música,  que encara ens poden portar, sense que ens n’adonem, a recórrer (i reviure) els camins imprevisibles de la nostra vida ja passada.