Descobrint Velázquez al #NoPinteu. Crònica de Sara Vega.

La darrera edició de #NoPinteu va fer un recorregut per la vida i obra del pintor barroc

La propera sessió serà Diumenge, 19 de febrer, 11h, dedicada a Sir Antoon van Dyck

Amb Van Dyck es tanca la primera part del cicle i està oberta la inscripció a la segona sessió que tindrà lloc a partir del mes de març. 

Crònica de Sara Vega Ángel

No hi ha cap dubte que Diego Velázquez va ser un dels grans pintors de la història de l’art, i que la seva tècnica detallista i molt realista encara és molt apreciada en l’actualitat. És per això que el diumenge 15 de gener a No Llegiu se li va dedicar una sessió de #NoPinteu, el cicle dedicat a la pintura que ens apropa a les majors figures del món de l’art.

Carme Rodríguez Pàmies, comissaria d’art i especialista en gravats barrocs, va dirigir la sessió. Una sessió que va fer un recorregut pels secrets tècnics d’aquest geni, el seu ús del color i la seva vida com a pintor de cort. Alhora, també va explorar a fons les seves obres més rellevants, des de “El aguador de Sevilla” fins a “Las Meninas”.

Els pintors amb més prestigi

eren aquells que pintaven

escenes històriques o mitològiques

El punt de partida d’aquesta lliçó express van ser les influències de Velázquez. El pintor va beure, principalment, dels seus mestres. El primer d’ells va ser Francisco Herrera, “un home amb qui a Velázquez li costava molt conviure” assegura Carme Rodríguez. Però va ser el seu segon mestre, Francisco Pacheco, qui el va introduir al món dels gravats. Segons comenta Rodríguez, Pacheco “No era tan sols el seu mestre, també era el seu sogre”.

Els gravats van ser una inspiració crucial per Velázquez. Tanmateix, sabem que l’impremta no estava permesa a l’Espanya de la Contrareforma, però Velázquez, que encara estava residint a Sevilla, va accedir-hi d’una forma molt curiosa que Carme Rodríguez va posar en relleu. “Sevilla era un port d’entrada i sortida cap a Amèrica, per tant la majoria de gravats que es feien a Anvers destinats a les esglésies americanes havien de fer escala a Sevilla”.

Durant el seu període com a pintor de la cort, Velázquez va ser realment prolífer, sobretot pintant retrats de la reialesa. “Hem de tenir molt en compte que en aquell temps existia una jerarquia important quant a la temàtica dels quadres. [..] Els pintors amb més prestigi eren aquells que pintaven temes històrics i mitològics, seguit dels retrats; mentre que els paisatges i els temes costumbristes  quedaven en un segon pla” apunta Carme Rodríguez.

D’acord amb aquesta jerarquia podem comprendre l’èxit de Velázquez, ja que sempre es va moure entre els retrats de la reialesa, com ara les Meninas,  les escenes històriques com la Rendició de Breda i els quadres mitològics, com la Venus del Mirall o Les Filadores.

“Mai veurem a Velázquez pintar

amb vermell intens,

és la marca de la casa”

Un altre dels temes principals de la sessió va ser clarament, el seu ús del color. En els seus quadres hi ha colors que predominen, però també colors totalment absents. I el color absent en Velázquez, per excel·lència, és el vermell intens. “Pràcticament mai trobarem obres de Velázquez amb tons vermellosos. De fet, el mateix pintor els substitueix per tons rosats, que s’han donat a conèixer com vermell Velázquez”.

Tanmateix, al llarg de la trajectòria de Velázquez sí que trobem una excepció a la norma: el retrat del Papa Innocent X que va pintar l’any 1650. “En aquest cas”, raona Rodríguez, “no tenia més remei que calcar el clàssic vermell del papat, ja que li ho havien encarregat”.

Les obres de Velázquez també es caracteritzen per un estil molt precís i detallat. “Velázquez pintava amb poques capes de pintura per aconseguir una major precisió del detall, però això comportava certes conseqüències: els anomenats arrepentimenti”. Els arrepentimenti són els errors o canvis que fa un pintor en la seva obra i que no els aconsegueix tapar del tot. És una característica molt comuna del pintor, que posa en relleu que fins i tot els grans artistes són humans.

La sessió va acabar, com era d’esperar, amb el quadre més mític de Velázquez, Les Menines. “És curiós com Velázquez sempre es pinta amb la mateixa edat” comenta Rodríguez, però el més curiós de tot és descobrir una faceta de Velázquez molt més humana de la que podem percebre quan observem amb admiració qualsevol dels seus quadres.

El diumenge 19 de febrer, a les 11h, última sessió de la primera part del cicle dedicada a Antoon Van Dyck.

I aquí teniu el programa per la segona part del cicle a partir del mes de març. Inscripcions obertes.