Assedegats, la cicatriu que no acaba de guarir. Crònica d’Aina Soley

Després d’haver presentat Assedegats, dos poetes transsilvans el setembre passat a la Nollegiu, dimarts 16 de maig vam gaudir de la visita de Ion Mureşan i Ioan Es. Pop, que van venir-nos a llegir alguns dels seus poemes a la sala Francesc Garriga. Per traduir les seves paraules i fer-los una mica de presentació també ens va acompanyar en Xavier Montoliu, el responsable de la traducció dels seus poemes al català, i l’escriptor Marc Romera, autor del pròleg del llibre, que també en llegia els poemes en català.

Assedegats reuneix les poesies de Mureşan i Pop, dos poetes que van néixer als anys cinquanta i per tant han escrit primer, sota un govern comunista i després, la dictadura de Nicolae Ceausescu. Per això, els seus trets són “la quotidianitat amagada, camuflada a través de metàfores, perquè costava molt explicar el que vivien”, diu Montoliu. Per exemple, el poema de Pop titulat carrer oltetului, 15, habitació 306, i que va ser dels primers en ser recitats, descriu les residències de solters on “flota la desgràcia”, però com ell mateix va comentar abans de llegir-lo, en realitat fa referència a l’interior de La Casa del Poble, l’actual Parlament romanès, un edifici monumental, construït tot amb marbre per Ceausescu, i que és el segon més gran del món després del Pentàgon.

Aquí només s’hi estan aquells com nosaltres. aquí

 la vida es beu i la mort s’oblida.

I mai se sap qui a qui, qui amb

qui ni quan ni què.

Només el vent porta de tant en tant olor de fum i soroll d’armes

des dels camps catalàunics.

Ioan Es.Pop recita amb veu baixa, quasi amb timidesa, i amb els gestos continguts. Canvia la veu per fer parlar els personatges dels seus poemes, com el ‘poll de san josé’, que vigila la porta de la residència. Encara que reciti en romanès, qui no en sàpiga ni una paraula pot intuir, en base a l’emoció i com canvia el to de veu, quan la seva poesia es torna un diàleg i què expressa cada personatge que parla a través de la seva boca.

nosaltres també portem màscares de vianants, diu l’amic

i això ens confon fins i tot a nosaltres sovint.

durant anys els servim i ens oblidem fins i tot de nosaltres.

però un dia, de sobte, al vespre, algú truca a la porta.

qui ets, preguntes tu, ja que tu ets el vencedor i a tu

ja no et cerca ningú.

Mureşan, en canvi, és justament el contrari: amb una postura molt més solta –gairebé com un professor recitant una lliçó als seus alumnes–, i entona els seus versos amb una veu potent, gesticulant per acompanyar les abundants onomatopeies de la seva poesia. Ràpidament, i gràcies a les traduccions que ha escrit Montoliu i recita Romera, no és difícil adonar-se que un dels seus eixos temàtics és la beguda: els seus versos creixen al voltant de figures tristes que sostenen gots de vi en una taverna. “Les tavernes acaben convertint-se en un confessionari on la gent podia explicar-se la realitat”, explica Montoliu, “i l’alcohol acaba essent un univers dins el qual pots demanar i imaginar, sublimar la realitat i evadir-te d’ella.”

I cada taula

era com una casa

amb tres-quatre xemeneies fumejant

i nosaltres bevíem amb els colzes damunt la teulada

I sota el sostre, grinyolant,

amb un cabdell cendrós el ventilador ens enrotllava els pulmons.

Llàgrimes i cendra al cendrer, aigua negra.

Els poemes de Pop i Mureşan no “són una carícia”, com escriu Romera a l’epíleg d’Assedegats: no busquen la complaença de qui els escolta o els llegeix, sinó transmetre –a través d’imatges metafòriques i una certa dosi de sarcasme–  la realitat d’una Romania desolada. “L’entorn quotidià era dur i gris i per això ells destil·len –i mai més ben dit—aquesta literatura que va més enllà, amb imatges oníriques”, comenta Montoliu. “És la vida que inventes tu per anar més enllà.” Els poemes d’Assedegats són un conjunt de situacions quotidianes i a la vegada abstractes que, un cop es rasca a través de la seva superfície, deixen entreveure rajos de tristesa i desesperança.

“L’expressió dels qui van créixer o van viure a les acaballes d’un règim que ho feria tot sota una ombra àcida i sorda sembla marcada per aquest dolor que propicia, sobretot, el descobriment tardà d’una mentida”, escriu Romera en el seu epíleg, titulat de manera molt escaient ‘les restes del naufragi’. La poesia de Pop i Mureşan evoca imatges d’éssers humans que han caigut però, a la vegada, és una prova de supervivència, com una cicatriu. I recitada a dia d’avui, deixa testimoniatge d’un passat que semblava no tenir futur.

Tota la vida he arreplegat draps per fer-me un espantaocells

recordo els dies en què amagat sota el llit afinava la feina

la pila de sabates velles damunt les quals recolzava el meu cap quan m’adormia

i ara que ja està llest nit rere nit apago el llum i només d’imaginar-me’l allí

començo a cridar de por.

Anuncis

Un pensament sobre “Assedegats, la cicatriu que no acaba de guarir. Crònica d’Aina Soley

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s