La luna en las minas, l’ésser humà dins la bèstia

Crònica d’Aina Soley Mateu

Diuen que els dimarts 13 porten mala sort, però la presentació del nou llibre de Rosa Ribas, La luna en las minas, no va ser gens desafortunada. La va acompanyar el traductor i escriptor de novel·la negra Toni Hill, que va comentar que fins aleshores només havia vingut d’espectador als actes de la Nollegiu. La trajectòria literària de Ribas és extensa i se centra sobretot en els gèneres de novel·la negra i històrica: dues de les seves grans sèries, la de comissària Cornelia Weber-Tejedor, i la Triologia dels anys 50, ambientada a Barcelona i escrita a quatre mans amb l’alemanya Sabine Hoffman. Però amb La Luna en las minas, Ribas fa alguns passos per abandonar aquest gènere.

Hill va assenyalar que la novel·la negra deixa poc marge d’improvisació a l’escriptor, perquè “planteges un misteri pel qual ja tens la solució” i, a més, permet entrar a les zones fosques del cervell. En canvi a La luna en las minas, hi ha més marge perquè els personatges creixin, “et pots deixar portar més pel text”, va comentar Ribas, que va afegir que a la novel·la negra “resols el cas però deixes les coses molt trencades”, mentre que en aquesta història, “hi ha un punt d’esperança malgrat la duresa de la novel·la.”

La luna en las minas relata la història de Joaquín, un jove d’un petit poble del Maestrazgo que decideix emigrar a Alemanya a buscar feina durant els anys seixanta. Així, la novel·la de Ribas barreja la tradició realista de la literatura d’emigració de mitjans de segle, amb la fantàstica, ja que en Joaquín té un secret: és un home llop. Ribas explica que la idea se li va acudir a l’aeroport, embarcant cap a Alemanya, perquè “tenia un deute amb la història dels emigrants.” Mentre redactava les novel·les de Cornelia Weber-Tejedor, Ribas va entrevistar-se amb emigrants de primera generació, i van sortir moltes històries que no va poder utilitzar. “Em quedava molt impactada per com ho narraven: com més brutal era el que explicaven, més reien.”

“Era una història que feia temps que la tenia al cap, en forma de deute, però no volia que fos una història de tantes”, i Ribas llavors va rescatar un dels relats breus que havia escrit feia temps, L’home llop del Poble Sec. Aquesta fusió va sortir també, explica, de la impressió que a l’estranger “sempre se li nega la cultura, se’l veu com una bèstia.”

Tot i la barreja de gèneres, Ribas explica que per escriure-la va emprar només mecanismes de gènere realista, consultant tota la documentació sobre l’emigració a Alemanya que va poder. En canvi, no va utilitzar elements de la novel·la fantàstica: tot i que el seu protagonista sigui un ésser de la tradició literària gòtica, Ribas ho aborda des d’un visió completament realista. “En Joaquín és un home llop ‘de veritat’”, va fer broma.

En aquest sentit, és difícil imaginar un escenari més realista que a on el protagonista neix i creix: en un poblet del Maestrazgo, criat per la seva àvia –un dels personatges més importants de la novel·la– després que els seus pares el rebutgin. “L’estima i l’acull, però també el reprimeix”, comenta Hill, al·ludint a la manera com intenta domesticar a la bèstia dins el seu nét. “Et fa qüestionar si l’amor ho justifica tot.”

“De la seva àvia aprèn tothom porta una part fosca a dins i que ha de lluitar amb la bèstia que té a dins”, explica Ribas, que fa referència com tothom té una part fosca i irracional que sorgeix en perdre el control. Però en Joaquín no només la té, sinó que l’ha de reprimir, perquè sinó corre el risc de fer mal a aquells que estima. “L’home és un llop per l’home”, afegeix Hill, “però en aquest cas, també és un llop per a sí mateix perquè es nega la capacitat de ser feliç.”060

No és fins que abandona el poble i se’n va a Alemanya a treballar a les mines que el protagonista fa amics que no el temen, perquè per a ells és un desconegut i per tant, se sent lliure. “Als pobles, els estigmes s’arroseguen durant generacions”, diu Ribas, “són una societat tancada, on tothom ho sap però ningú ho diu. Ningú s’atreveix ni a mirar-lo als ulls, viu en una absoluta marginació.” En canvi, irònicament, quan en Joaquín comença a treballar a la mina i agafa la gàbia que el baixa 800 metres sota terra, “és feliç perquè ho fa amb els seus amics.” Havent parlant amb diversos ex-miners, Ribas va explicar que en el món de la mineria està molt cohesionat, i que els qui hi treballen formen una xarxa de companyerisme molt ferma. “Es parlen amb molt de respecte, i se saluden amb un desig de bona sort”, Ribas comenta, per després fer referència a la gran quantitat d’accidents que hi havia a la mineria durant els anys 60.

No obstant, en Joaquín no està espantat per aquestes perspectives, sinó que en mantenir aquesta amistat amb els seus companys, el que el terroritza de debò és perdre aquestes relacions: “si ets solitari, l’amistat ho és tot”. “El depredador forma part del ramat”, afegeix Hill. “A més de la lluna, a les mines també surt el sol, i nosaltres no podem deixar d’estimar a la bèstia.”