Alguna cosa no del tot neta… a la Nollegiu. Per Aina Soley

Aprofitant la intimitat que dóna el primer pis de la Juanita, la presentació d’Alguna cosa no del tot neta, però no gaire perillosa va esdevenir més aviat entrevista entre els assistents i l’Ignasi Oliveres, l’autor. “Així podem anar una mica més enllà del que faríem en una primera presentació”, va dir la Victòria Oliveres, la seva filla i conductora de l’acte, i la Laura Álvarez, l’editora del llibre, hi va estar d’acord: “Cadascú llegeix i interpreta els llibres a la seva manera, i avui, amb les distàncies més curtes, podem intercanviar opinions i preguntar a l’Ignasi”.

Abans de començar a abordar la novel·la, però, el duo format per Martí Boixader, a la guitarra, i la cantant Laura Chapman van interpretar alguns temes musicals, entre els quals una versió una mica reagge de Like a Virgin. La música té un rol important a Alguna cosa no del tot neta, però no gaire perillosa, especialment aquesta cançó. No obstant, qui vulgui saber exactament quin, haurà de llegir el llibre, ja que, tot i que tant Oliveres com Álvarez van tenir una conversa a fons sobre els personatges i les seves motivacions, van evitar revelar cap detall de la trama.

czqvdztw8aaoebu

Alguna cosa no del tot neta, però no gaire perillosa va ser la novel·la guanyadora del premi Autor Revelació que convoca cada any l’Ateneu de Barcelona i Rosa dels Vents. Es tracta d’un thriller ambientat a Barcelona, en el qual quatre personatges que mostren les millors i les pitjors parts de la humanitat: l’Àngels, una noia que treballa per ajudar els seus pares; l’Oriol, un noi guiat per la desorientació de la joventut; en Ricard, que estima desmesuradament la seva dona; i l’Agustí, un home preocupat sobretot per la seva feina.

“A mi m’agrada que el substrat que li quedi a la gent un cop hagi acabat de llegir la novel·la sigui el goig de viure que transmeten els personatges. Tots tenen els seus somnis i lluiten per ells”, va explicar Oliveres. “Però tots tenen també la seva part fosca”, li va recordar la seva filla. “Són retrats de persones reals? Tots tenim el nostre costat fosc?”

“Tots el tenim”, va respondre Oliveres, “qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. A la majoria de lectors això els agrada”, va afegir, “perquè s’hi senten identificats i això dóna realisme als personatges”. Però va reconèixer que també hi havia una minoria a qui li havien xocat: “Em van arribar a dir “qué malos que son todos.”

Álvarez va confessar que, els membres del jurat, un cop ja havien triat una guanyadora, es preguntaven qui seria l’autor: “ens pensàvem que seria una persona que voltaria la trentena.” Álvarez afirmà que això és perquè els personatges joves i el seu entorn estan molt ben descrits, i és una novel·la que t’enganxa, “és molt dinàmica, és com una sèrie: molt visual, molt ràpida.”

_adzxqzm

Però no només Oliveres no té trenta anys, sinó que aquesta és la seva primera novel·la, escrita després d’assistir a l’Ateneu d’Escriptura. “Un cop vaig acabar, vaig posar-me a escriure el llibre, però hi vaig anar canviant coses. Per exemple, a l’inici tenia un final diferent, hi havia un cinquè personatge que no va arribar a veure la llum…”. Aquest comentari va ser rebut amb queixes d’alguns dels assistents, pròxims a Oliveres, que havien tingut el privilegi de llegir-se les primeres versions de la novel·la. “Però si aquest cinquè personatge era el millor…!”, va exclamar algú del públic.

Álvarez li preguntà què volia transmetre amb les seves novel·les, i ell, després de pensar-s’ho uns quants segons, va respondre: “Això encara no t’ho puc contestar. Volia escriure una novel·la que fes que la gent volgués continuar llegint.” Tampoc fa judicis de valors sobre el que fan aquests quatre personatges, als que diu que s’estima “com fills seus”. “No hi ha justícia poètica, l’autor no castiga els dolents, perquè no hi ha dolents: hi ha gent que fa coses.”

Aquesta visió és el que humanitza els personatges, el que els fa reals, ja que al cap i a la fi, les nostres vides són un cúmul de bones i males decisions (algunes més dolentes que d’altres, com també passa a la novel·la). Però, al final, ens quedem amb la pregunta: de què va tot això? L’única manera de saber què els passa a aquests quatre protagonistes és agafant un exemplar i començar a llegir. Només podem dir que és una cosa no del tot neta…però no gaire perillosa.

L’Eclipsi, el laberint lingüístic. Crònica de la presentació a la Nollegiu. Per Aina Soley

L’Eclipsi és un thriller escrit per Georges Perec que té el mèrit de tenir un “defecte”, com digué el llibreter. Quin? És evident. Entre els seus folis hi té lloc un segrest. Del primer fins l’últim mot hi ocorre un enorme misteri: un joc lingüístic, un secret hermètic. És un repte pel lector.

Escriure un paràgraf sense una de les lletres més utilitzades del nostre idioma és tota una feinada: ara imaginem-nos escriure un llibre de 274 pàgines. Això és el que va fer Perec amb el lipograma de La Disaparision, que Adrià Pujol ha versionat en català a L’Eclipsi. I va ser Pujol mateix qui va utilitzar la paraula ‘versió’ en comptes de ‘traducció’ dijous 9 de febrer a la Nollegiu, quan va presentar aquest llibre acompanyat de l’escriptor Màrius Serra i l’editora de l’Avenç Núria Iceta.

eclipsi1c

Per què ‘versió’? Podria ser perquè no porta la lletra “a”, però realment és perquè més que una traducció, el que ha fet Pujol és adaptar tots els jocs lingüístics –que no són pocs- al català. A L’Eclipsi, Perec executa una doble absència: és un thriller en tant que un personatge desapareix, i aquells qui el busquen comencen a caure misteriosament; però també desapareix, de les seves pàgines, una de les lletres més utilitzades en francès: la e. I Pujol, en escollir eliminar la lletra “a”, en comptes de la “e”, es proposava “reescriure aquests jocs de paraules, tornar-los a jugar”, com ell mateix deia. Per això “no és una traducció, sinó una versió”.

Perec pertanyia al grup OULIPO (Ouvroir de littérature potentielle), un moviment d’experimentació literària que, contra el dogmatisme sectari dels moviments d’avantguarda, es proposà crear una barreja entre la literatura i les matemàtiques que li permet explorar el llenguatge formalment. I per això Perec crea, entre moltes altres obres, un lipograma on ell mateix s’imposa aquesta trava. Serra cità a Marcel Benabou, un dels ‘secretaris provisionalment definitius’ de l’Oulipo, qui digué que “l’escriptor és una rata que crea un laberint del que ella mateixa es proposa sortir.”

Tota aquesta onada de joc formal amb la literatura ve sobretot perquè després la Segona Guerra Mundial, i davant l’horror de l’Holocaust, entre els artistes s’estén la idea –sobretot en teòrics com Theodor Adorno—que ja no és possible crear art, i per tant, no es pot escriure cap més novel·la. Davant aquest corrent de pensament, grups com l’Oulipo proposen un nou estil de literatura on es juga amb la formalitat, amb l’intertextualitat, al retorn als clàssics com Melville, Poe, Christie… Que apareixen tots referenciats a La Disaparision o L’Eclipsi.

eclipsi2

Iceta va definir com “un thriller amb transcendència, no és el joc pel joc. És una metàfora d’una desaparició emocional. L’absència és una qüestió cabdal”. Perec perdé els pares durant la segona guerra mundial, i aquesta rememoració de la família perduda marcà tota la seva obra; “la memòria és un fil roig en les obres de Perec, i l’absència és una qüestió cabdal.”

“Quin busqui un fil trencat, aquí, no el trobarà: està tot cosit”, va dir Pujol amb orgull. I és que ha trigat sis anys en versionar-lo: si al llibre es feia un joc de paraules amb un arqueòleg del segle XVIII que s’escrigués amb E, Pujol en buscava un de la mateixa època que ho fes amb A. D’aquesta manera, a L’Eclipsi, Rimbaud es transforma en ‘Rienbon’, Bauelaire en ‘l’inventor de l’spleen i el bohemi de les Lutècies’, i Fages de Climent, en Fuges de Climent.  “És un llibre que s’havia de nostrar”

Moltes versions de La Disaparision han ideat les traves a la mida del seu idioma, i també de la seva història i cultura, explicava Serra, i en llegia alguns exemples: en castellà, en anglès… I en italià, que curiosament van decidir mantenir totes les lletres i fer-ne una traducció i prou, quedar-se a nivell literal: “i són els més infidels!” va exclamar Serra, rient. Perquè L’Eclipsi (o la Disaparision) explica una història, però ho fa a través de capes i capes lingüístiques en les quals l’escriptor pren el paper de mediador entre el llenguatge i el lector.

L’Eclipsi és un llibre que té dos nivells, se’n poden fer dues lectures possibles i es poden gaudir igualment tant si es llegeix essent conscient de tots els jocs lingüístics que conté o es segueix només la seva misteriosa trama de desaparicions i crims. La versió de Pujol ens permet recórrer aquest laberint que Perec va idear ara fa mig segle.

Si voleu veure la crònica del Telenotícies de TV3, només heu de clicar aquí

Crònica de la presentació de MIL Y UNA MUERTES de Corina Oproae. Per Aina Soley.

Oproae i la familiaritat de la mort

“Sempre necessito que passin uns quants anys per poder escriure”, explicava Corina Oproae el passat dijous 1 de desembre a la Nollegiu. Per això no ha estat fins ara que ha escrit el recull de poemes Mil y una muertes, onze anys la mort de la seva mare.

Murió de noche.

La lloré tres días

y luego me senté paciente a su lado

esperando que resucitase.

Oproae va néixer a Transilvània, però escriu en castellà i català. Reconeix que no sap per què, simplement, li surt així. “La llengua en què escrius és un llibre interminable que reneix en flames”, va escriure en un poema en homenatge a Víctor Sunyol. També es traductora de diversos autors romanesos. I això a vegades suposa “un handicap a l’hora d’escriure”, reconeixia Joan de la Vega, editor de Mil y una muertes, perquè sembla que la seva feina no sigui tant important. Però és mentida, afegia just després, perquè també van ser traductors autors com Borges, Cortázar o Vinyoli. “La Corina és una autora romanesa que tradueix molt bé en català i s’atreveix a escriure en castellà”.

15232130_1208393335907116_5776352404419393048_n

Assegut a l’altre costat d’Oproae, el poeta cubà Rodolfo Häsler deia que s’havia avingut a presentar el llibre sense ni tan sols llegir-lo, perquè ja sabia que li agradaria. I després d’acabar Mil y una muertes, no va canviar d’opinió: “Ens fa traspassar la barrera del paper per portar-nos a l’elevada via de l’emoció”. Häsler comparà l’habilitat per fer servir el llenguatge d’Oproae i “l’apropiació del vers que busca una escletxa de lucidesa” amb la poesia de Poe, i la situà més a prop “dels poetes llatinoamericans que dels espanyols”.

Ayer

llegué a tu casa

y me encontré la muerte

enganchada a tu rostro.

 “La mort és sempre el succés que més fractura els éssers humans i ella”, deia de la Vega, mirant a Oproae, “fa aquesta absència quotidiana i maternal”.

I és que, com el seu nom indica, la mort és present a cada un dels poemes de Mil y una muertes, directa o indirectament. Camina agafada de la mà, és una vella coneguda que et creues al tren, una mentida pietosa en una sala d’espera; és una addicció, un poema infantil.

Cualquier muerte

es la tuya.

Te mueves en el espacio

que dejó.

Ríes sus risas.

Esbozas sus gestos.

Andas sus andares.

Però el millor de la presentació va ser, òbviament, sentir com Oproae llegia els poemes –dreta, amb una veu greu i suau– en els tres idiomes amb què ella treballa normalment. Escoltant el missatge de familiaritat amb la mort que la seva poesia transmet, quan era en català i castellà, i concentrant-nos en els sons, tan similars però a la vegada tan diferents dels nostres, quan ho feia en  romanès.

Anava fent petites pauses entre poema i poema, ja fos per anunciar quin idioma faria servir al següent o per explicar-nos què l’havia inspirat per escriure’l, com els casos de Después I i Después II, fets uns anys després de la seva visita a Auschwitz. O com el primer poema de tot el recull, Y hoy, ¿qué te diría?, que va definir com “una dedicatòria molt llarga”.

Per acabar l’acte, una companya de l’institut on Oproae treballa va oferir una versió musicada de Diluvio personal, perquè, com va explicar, tan bon punt el va acabar de llegir, li van “començar a sortir notes musicals”. Va ser un bon final per aquella íntima reunió –tot i que la sala estava plena- d’un dijous a la nit.

No puedo explicar lo que sentí

¡Que cada uno se lo imagine!

Os puedo decir sin embargo que fue

un breve estremecer entre nacer y morir,

pero si esperáis que os hable de miedo,

yo,

no soy vuestro hombre.

15219484_1208393429240440_8275948550588137302_n

 

 

 

 

Literatura i periodisme. Per Aina Soley.

El periodisme, un lloc per explicar històries

Crònica de la presentació de RITMOS PARA EL PARAÍSO, volum que aplega els tres relats guanyadors del Màster de periodisme literari de la Universitat Autònoma de Barcelona

Per Aina Soley

“Cuando José Antonio Valdivielso desciende del auto, no sabe que ese miércoles será el último día en nueve años que caminará como un hombre libre.” Així és com comença el primer dels tres reportatges que aplega Ritmos para el Paraíso y otros relatos de periodismo literario, on es recullen els guanyadors (o en aquest cas, guanyadores), del Premi de Periodisme Literari, organitzat pel màster homònim que s’imparteix a la Universitat Autònoma.

“Després de l’última revisió del pla d’Estudis, el periodisme va quedar molt tocat, sobretot pel que fa a les humanitats i la literatura”, explicava David Vidal a la presentació que va tenir lloc dissabte 26 de novembre a la Juanita. Va ser així com en Miqui Otero i ell van decidir impulsar aquest màster, que enguany es troba en la seva 5a edició. També, des de fa uns anys, han anat publicant els millors reportatges que han sorgit d’aquest curs en un recopilatori perquè els pugui llegir tothom.

15253402_1202880229791760_6612162416559181622_n

Ja comentava Leila Guerriero –que no hi va poder assistir en directe, però va enviar un vídeo des del seu estudi a Buenos Aires- que si es va avenir a formar part del jurat que havia d’escollir tres treballs per ser premiats i publicats, va ser perquè la qualitat de la prosa li va semblar “sorprenent”. “Tant de bo aquests textos trobin lectors i circulin”, desitjava Guerriero.

15171162_1202879183125198_2217089357063279506_n

És difícil separar els escrits dels seus autors, i els reportatges publicats a Ritmos para el Paraíso, són, en primer lloc, reportatges periodístics narrats amb una gran qualitat literària, però també són un reflex de les qui els van escriure.

Ritmos para el Paraíso, que dóna nom al recull, tracta sobre la situació de dos migrants subsaharians que viuen a Barcelona. Lucía Maina Waisman, una argentina que va arribar a Barcelona, va explicar a través d’una videotrucada per Skype –ja que ha tornat a casa seva–, que quan arribà aquí, no podia deixar de preguntar-se coses sobre a cultura europea.

15178165_1202879673125149_2215994514706309604_n

I a partir d’una trobada espontània amb persones d’Àfrica, va sorgir la idea del reportatge. A més d’investigar sobre la relació política, econòmica, etc., entre Europa i Àfrica, Waisman ho escriu en paral·lel a les vides de Souleymane i Mamadou. Ella explicava, des de l’altra banda de l’oceà, que no volia “caure en el tractament comú, i veure els migrants com víctimes o un problema, ni reduir la seva vida a la simple migració.”

El segon reportatge, de Marina Pallás, ens transporta a la Terra Alta, on un grup d’homes es dedica a buscar restes d’armes, vestimentes o eines de els combatents de la Batalla de l’Ebre van deixar enrere.  Per això, se’ls anomena “Els Homes de Ferro”, i així és com Pallás ha titulat el seu text.

Els reportatges presentats a concurs són en castellà, i això la va fer dubtar sobre si presentar-s’hi, ja que el seu era en català. Ens va confessar que li va resultar difícil decidir si traduir-lo, ja que el dialecte era una part molt important del retrat que Los Hombres de Hierro elabora: “Jo no podia parlar d’aquests homes sense parlar de la seva llengua”. Finalment, va atrevir-s’hi i, gràcies a això, Ritmos del Paraíso compta amb aquesta peça que ens permet conèixer un fenomen que té lloc en aquella terra –“mai saps què amaga el teu veí”, deia Pallás–, sinó també una visió diferent de la Guerra Civil i el nostre passat.

15202499_1202879286458521_4795532397416024616_n

El cas de Presunto culpable, escrit per Amalia Torres, i que citàvem a l’inici, és una mica diferent. També des de Sudamèrica i també a través d’Skype –aquesta vegada, però, des de Xile– l’autora ens explicava que, al contrari dels seus companys, ella no se li havia acudit una idea immediatament. Però un dia, llegint al diari, va veure una notícia petita, a peu de pàgina, que explicava com un home que havia passat nou anys a la presó havia estat alliberat després que el declaressin innocent.

“Em va impactar molt”, va dir, “i vaig començar a investigar”. En José Antonio i tota la seva família vivien a Madrid, però això no va ser un impediment perquè Torres s’entrevistés amb tots ells, per acabar escrivint un relat, amb una prosa digna de novel·la negra, que aborda la vida a la presó, la lluita del pare per demostrar la innocència del fill, i també com Valdiviselo, un cop fora de la presó, s’havia adaptat a la vida que havia deixat en pausa nou anys abans. El que està clar és que el reportatge li devia fer el pes, perquè va acudir a la Juanita a veure’n la presentació.

Es fa difícil dir si Ritmos para el Paraíso y otros relatos de periodismo literario conté tres novel·les o tres reportatges: darrere seu tenen la constància i les hores de feina que requereix el periodisme d’investigació més autèntic; però es llegeixen amb el mateix gust que tres contes. Com deia Leila Guerriero, aquests textos fan creure que el periodisme “és un bon lloc per explicar històries”.

cyf0oa9weaamusc

Crònica del #NoPenseu dedicat a Aristòtil. Per Aina Soley.

Aristòtil, la llavor d’Occident

Aina Soley

Alfred North Whitehead digué que “tota la filosofia Occidental és una sèrie de notes a peu de pàgina de Plató”.  I Aristòtil, per dir-ho d’alguna manera, va llegir la pàgina cent vegades, la va memoritzar i després la va cremar. Podríem dir que Aristòtil va matar al seu “pare” perquè va crear un sistema de pensament complert contra el seu mestre. Però –compte! Contra, no eliminant-lo: la filosofia d’Aristòtil és creada a partir del platonisme.
aristotilI mira si n’és d’extensa, el seu sistema filosòfic, que a la segona sessió del #nopenseu amb en Diego Civilotti només vam tenir temps de fer-ne una petita part. Sabem que va escriure uns 200 volums: ens n’han arribat 30. Si va ser tan prolífic és, en part, perquè Aristòtil era conscient que l’època on havia nascut, la Grècia Clàssica, s’acabava i va voler integrar tots els pensadors anteriors a ell per preservar-ne l’obra. És a dir, fou el primer en crear una “Història de la Filosofia” en sí.

Sòcrates, Plató i els sofistes havien creat una filosofia centrada en la polis i l’home dins d’aquesta, però Aristòtil torna a dirigir la seva mirada a la natura. Però la seva herència com a deixeble de Plató fa que no pugui evitar també preguntar-se sobre l’home. Aristòtil es pregunta per sobre de tot les causes, el per què. De què? Doncs de tot.

Aristòtil rebutja completament la idea que –valgui la redundància- les idees són l’única cosa veritable, ja que afirma que la matèria és igual d’important: matèria i essència són inseparables. Ho explica amb la seva teoria metafísica.

Primer de tot divideix absolutament totes les criatures vivents de la terra en diferents categories, que són tantes que com va apuntar en Diego, “si les anomenem totes no acabarem mai”. La qüestió és que tot objecte (i subjecte) té dins seu una potència per esdevenir quelcom més; i aquesta potència es fa acte –el quelcom en qüestió- mitjançant el moviment.

Complicat? I si diem que la llavor és la potència, i l’arbre és l’acte? Ara sembla més clar, no? El subjecte té, dins de sí mateix, el seu inici i la seva fi.

Per fer el pas de potència a acte, però, hi ha d’haver moviment: res no canvia per sí sol. I un moviment sempre ha d’estar iniciat per quelcom, res no es mou sol. Un altre problema és que el moviment sempre ha de tenir lloc dins el temps. Però el temps, pels grecs, és infinit. Plató, amb la seva teoria de la immortalitat de l’ànima, era un incomprès: els grecs no tenien necessitat de voler seguir vius més enllà, perquè el temps era cíclic i mai s’acaba. És el cristianisme, amb el Judici Final –i per tant, un món finit–, que recupera l’ànima de Plató i amb ella, la resurrecció de la carn dels fariseus.

El temps i el moviment són cíclics, per tant, perfectes: no tenen inici ni fi. No obstant, Aristòtil sap que tot moviment és iniciat per quelcom, i per tant, per força hi va haver un primer moviment que va causar a la resta. I aquí és quan veiem que Aristòtil, per molt que pensi en contra de Plató, no pot deixar de ser el seu deixeble: Aristòtil creu que, al cosmos, hi ha un Motor immòbil, un primer motor que és la causa de la resta de moviments que ho afecten tot. És el noescis noesceos, que traduït voldria dir “un pensament que es pensa a sí mateix”. És a dir, una força que s’ha pensat a sí mateixa i ha posat en marxa el moviment que dóna la vida.

A què ens sona, aquest Primer Motor? Exacte: Aristòtil és un dels principals filòsofs estudiat i traduït per musulmans i cristians durant l’Edat Medieval, perquè en la teoria hilemòrfica hi veuen el seu Déu. Aristòtil és qui posa un dels grans pilars sobre els quals se sostindrà la filosofia medieval escolàstica. I la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra història, prové d’aquest pensament. Per tant, podríem dir que dins de la llavor que fou Aristòtil, ja hi havia la potència de la societat Occidental, esperant el pas del temps per esdevenir.

Material Adicional: Algunes frases per pensar-hi.

“El pensamiento filosófico ha nacido con la pretensión de definir realidades que serán así de por siempre. Cabe la sospecha de que la filosofía griega haya dejado muchas realidades convertidas en almas en pena; y dentro de la filosofía un filósofo, Aristóteles, descubridor de la definición. Definir es salvar y condenar; salvar condenando. Más aún, juzgar. Y Aristóteles descubrió también el juicio”

Del capítol “La condenación aristotélica de los pitagóricos”, a “El Hombre y lo Divino” (1955) de María Zambrano. 

“No es función del poeta contar hechos que han sucedido, sino aquello que puede suceder. La poesía es más filosófica y elevada que la historia, pues la poesía canta más bien lo universal, y en cambio la historia lo particular”

Aristòtil. “Poetica”, IX 

“Solemos decir que el tiempo consume, que todo envejece por la acción del tiempo, que todo se diluye por la acción del tiempo; mas no decimos que el tiempo nos instruye ni que nos torna jóvenes y agraciados. Pues el tiempo es en sí causa más bien de destrucción que de generación; ello en razón de ser número del movimiento y de que el movimiento diluye lo que se da”

Aristòtil. “Física”, IV 

“Si todo lo que está en movimiento tiene que ser movido por algo, y si lo que mueve tiene que ser movido a su vez por otra cosa o no, y si es movido por otra cosa movida tendrá que haber un primer moviente que no sea movido por otra cosa”

Aristòtil. “Física”, VIII

“Todos los hombres por naturaleza desean saber. Señal de ello es el amor a las sensaciones. Éstas, en efecto, son amadas por sí mismas, incluso al margen de su utilidad y más que todas las demás, las sensaciones visuales”

Aristòtil. “Metafísica”, Llibre I 

“Lo que todavía no es, puede ser, puesto que lo que no es llega a ser, pero nada de lo que no es puede ser llegar a ser”

Aristòtil, “Metafísica” Llibre III. 

(La propera sessió del #NoPenseu serà el dimarts 13 de desembre dedicada a René Descartes)

descartesa41