COSMONAUTA, una antologia per (re)descobrir francesc garriga

Dimecres 3 de maig la primera planta de la Juanita va acollir un col·loqui sobre el recopilatori de poesia de francesc garriga, Cosmonauta; no es pot dir que sigui una presentació perquè, com va dir el llibreter, “ja està més que presentat”. Els responsables de dur a terme aquesta obra, els escriptors i editors de LaBreu, Esther Andorrà i Marc Romera van relatar la seva experiència durant l’edició de l’obra. Però ells també, i de fet, tots els assistents, vam ser testimonis d’un altre acte, una inauguració: a partir d’ara, la primera planta de la Juanita ja no serà “la primera planta de la Juanita”, sinó la Sala francesc garriga.

 

Aquest bateig és per homenatjar el poeta, que estava “molt lligat a les noves generacions, i a la proclamació i consolidació de poetes joves i joves poetes”, va explicar el llibreter. Per celebrar aquest nou títol, la sala ha exhibit una exposició fotogràfica de Toni Moreno basada en la seva obra. A partir de la setmana del 8 de maig, la sala acollirà una altra exposició fotogràfica, de Ferran Garcia, també inspirada en la poesia de garriga, que segons va assenyalar Romera, va marcar tota una generació d’artistes com a mestre.

francesc garriga va dedicar-se durant la major part de la seva vida a la docència, i molts dels seus són els que avui en dia han fet tots els possibles perquè l’obra del seu mestre sigui recordada en aquest volum recopilatori. De fet, Romera i Andorrà van dir que sense garriga, La Breu no hauria ni tant sols existit. Per tant, l’edició d’aquest llibre va ser el que ells van definir com “un acte d’amor”, i també van agrair els familiars que havien facilitat la documentació, i als donatius que havien fet possible aquest gran volum blau.

“És una obra per les noves generacions, pels qui no el van poder conèixer”, va dir Andorrà. “Sabíem que fer un recull de tota la poesia en vida seria impossible”, va afegir, al·ludint al fet que garriga, a part de no deixar d’escriure, revisava i corregia constantment les seves obres. “El dia del seu enterrament vam començar a pensar en aquest llibre.” Romera, un dels deixebles del poeta, recordava que sovint anaven al seu pis amb Marc Masdeu i corregien els poemes entre tots tres: “Ell llegia el poema en veu alta, i si ens podíem riure d’alguna cosa, s’havia de canviar.” De fet, també va explicar que mentre estaven editant Cosmonauta, tenien un retrat de garriga al costat, i va fer broma dient que, en trobar una correcció que creien que li hauria plagut, la fotografia quasi els feia un gest de satisfacció.

Cosmonauta conté tota la poesia de garriga que va firmar com a tal. Abans ja havia publicat poesia mística sota el pseudònim de Frai Joan de Sabadell, molt influenciada per la seva educació catòlica, però tot i que són versos que garriga no volia que veiessin la llum, li van servir perquè, com va dir Romera, quan va començar a escriure els seus propis versos, tingués una “poètica ja feta”. Tot i així, Andorrà comentà com, a través de la lectura de Cosmonautes, es pot veure créixer a garriga com a poeta. “És una transmutació del que sabíem que volíem que fos, però si ell hagués viscut 10 anys més, aquesta obra seria molt diferent.”

Però Cosmonauta també posa de relleu un altre dels trets que fan que el poeta sigui, com deia Romera, “un dels 5 grans del canvi de segle”: que la seva poesia, un cop llegida, és molt fàcil d’identificar, “i això hi ha grans poetes que no ho tenen, o els han sortit tants imitadors que és difícil distingir els seus versos.” En canvi, garriga té pocs imitadors perquè, als anys setanta, quan va dedicar-se plenament a la creació literària, la seva poesia “era massa difícil d’etiquetar i no va quallar.”  No fou el cas d’altres poetes com Gabriel Ferrater o Enric Cassasses, però per contra, la poesia de garriga “no recorda a la ningú”.

Cosmonauta recull diversos dels principals temes de la seva obra, la solitud i la llibertat, que ambdues estan relacionades i tenen facetes positives i negatives. “També era un gran mentider”, va fer broma Romera, “per exemple, sempre deia que un cop publicava un poema, deixava de ser seu, que se l’havia tret de dins, i això és mentida, perquè sempre l’estava retocant.” Per això, Cosmonauta també és un intent de “formalitzar el text que ell volia”, a més d’un homenatge i una voluntat de record de l’obra de francesc garriga.

El que hi ha més enllà de la foscor. Crònica Aina Soley presentació LA GRAVETAT DEL LLOC d’Israel Ariño.

El que hi ha més enllà de la foscor

 El fotògraf Israel Ariño va venir el dimarts 9 de maig a la Nollegiu a presentar el llibre La gravetat de lloc (Le pesanteur de lieu), que recull el seu últim projecte. Les fotografies que hi apareixen són fruit d’un viatge d’Ariño al Chateau de Kerguéhennec, un centre d’art contemporani al bell mig de la Bretanya, envoltat de boscos plens d’estàtues. I de fet, la única fotografia projectada era la de l’enorme Chateau; la resta de fotografies s’havien de mirar directament dels llibres que circulaven entre els assistents. “És un projecte pensat per mirar, tocar, veure les imatges en aquest format”, va comentar Ariño.

L’acompanyava Montse Puig, de l’Ediciones Anómalas, que va inaugurar la secció de llibres de fotografia de la Nollegiu ara fa tres anys. “Jo no tinc ni idea de fotografia, en vaig aprenent a mida que la Montse em va portant llibres”, va comentar en Xavier, “però sé el que m’agrada i el que m’emociona; i la fotografia l’acabes contemplant com allò que és: una obra d’art”.

Anòmala és una editorial independent petita (tot just va ser fundada el 2012), especialitzada en fotografia. “A l’hora de publicar no seguim criteris econòmics”, va dir Puig, sinó que editem els llibres des de la convicció que són necessaris”. També va afegir que intenten equilibrar el seu catàleg amb obres d’autors consagrats com Ariño i combinar-les amb d’altres fotògrafs més joves.

Israel Ariño ja fa anys que exposa regularment tant a Espanya com a França i és un nom reconegut dins els cercles de fotògrafs. De fet, aquest projecte, La gravetat del lloc, va sorgir a partir que, com va explicar, l’equip del Chateau de Kerguéhennec el va convidar a una estada d’un parell de mesos per tal que hi elaborés algun recopilatori. Ariño va relatar com, en trobar-se sobre el terreny, va recórrer els boscos que envoltaven el centre, però l’escenari no l’acabava de convèncer: “A l’inici el lloc era massa espectacular, grandiós i ple de gent”. Però uns dies després, el va descobrir de nit, “en la foscor”, i durant aquestes hores va ser quan va començar a fer la majoria de fotografies que conformen La gravetat del lloc.

D’aquesta manera, explica Ariño, les siluetes es revelen dins la obscuritat de la imatge: els pals d’una porteria, les parets d’una cabanya enmig del bosc, un mussol que mira fixament a càmera… Per accentuar l’efecte que apareixen de la foscor, el llibre està dissenyat de manera que les pàgines amb fotografies s’alternen amb làmines semitransparents de paper, de manera que les imatges es poden intuir prèviament, de la mateixa manera que les formes en la foscor de la nit.

“M’interessava molt la percepció de la realitat, i si aquesta es pot ficcionar”, comentar Ariño en referència a aquest treball. “M’interessa la imatge, o més ben dit, allò que no està en la imatge: el que amaga, el que suggereix, allà on ens porta”. Per això, també, la negror de les fotografies permet una suggestió de la realitat que en ple dia no hauria estat possible. “Hi ha molts tipus diferents de fotografia, i la que faig jo parla d’experiències que a vegades són difícils de tractar amb paraules. Aquest és un intent d’explicar, a partir de la imatge, vivències o idees que no es poden explicar d’altra manera.”

Ariño no tant sols vol plasmar aquestes experiències indefinibles a través del llenguatge escrit, sinó que també busca explorar les relacions entre el territori i les persones. En aquest aspecte, el fotògraf va explicar que Paraules Locals de Perejaume havia influenciat el seu nou llibre —ja mentre estava a Kerguéhennec n’havia rellegit els assajos—fins al punt que a La gravetat del lloc en conté algunes cites. No obstant, Ariño va apuntar que no és tant la relació que hi ha entre el text i les fotografies, sinó que més aviat “s’havia contaminat” de les idees que postula Perejaume sobre els vincles entre les persones i el paisatge. “Vols tenir un vincle, crear una cosa no tant en sentit objectiu sinó que traspassi el lloc, que vagi més enllà”, digué Ariño. I això és el que ell ha intentat capturar –i mai més ben dit—a La gravetat de lloc.

Assedegats, la cicatriu que no acaba de guarir. Crònica d’Aina Soley

Després d’haver presentat Assedegats, dos poetes transsilvans el setembre passat a la Nollegiu, dimarts 16 de maig vam gaudir de la visita de Ion Mureşan i Ioan Es. Pop, que van venir-nos a llegir alguns dels seus poemes a la sala Francesc Garriga. Per traduir les seves paraules i fer-los una mica de presentació també ens va acompanyar en Xavier Montoliu, el responsable de la traducció dels seus poemes al català, i l’escriptor Marc Romera, autor del pròleg del llibre, que també en llegia els poemes en català.

Assedegats reuneix les poesies de Mureşan i Pop, dos poetes que van néixer als anys cinquanta i per tant han escrit primer, sota un govern comunista i després, la dictadura de Nicolae Ceausescu. Per això, els seus trets són “la quotidianitat amagada, camuflada a través de metàfores, perquè costava molt explicar el que vivien”, diu Montoliu. Per exemple, el poema de Pop titulat carrer oltetului, 15, habitació 306, i que va ser dels primers en ser recitats, descriu les residències de solters on “flota la desgràcia”, però com ell mateix va comentar abans de llegir-lo, en realitat fa referència a l’interior de La Casa del Poble, l’actual Parlament romanès, un edifici monumental, construït tot amb marbre per Ceausescu, i que és el segon més gran del món després del Pentàgon.

Aquí només s’hi estan aquells com nosaltres. aquí

 la vida es beu i la mort s’oblida.

I mai se sap qui a qui, qui amb

qui ni quan ni què.

Només el vent porta de tant en tant olor de fum i soroll d’armes

des dels camps catalàunics.

Ioan Es.Pop recita amb veu baixa, quasi amb timidesa, i amb els gestos continguts. Canvia la veu per fer parlar els personatges dels seus poemes, com el ‘poll de san josé’, que vigila la porta de la residència. Encara que reciti en romanès, qui no en sàpiga ni una paraula pot intuir, en base a l’emoció i com canvia el to de veu, quan la seva poesia es torna un diàleg i què expressa cada personatge que parla a través de la seva boca.

nosaltres també portem màscares de vianants, diu l’amic

i això ens confon fins i tot a nosaltres sovint.

durant anys els servim i ens oblidem fins i tot de nosaltres.

però un dia, de sobte, al vespre, algú truca a la porta.

qui ets, preguntes tu, ja que tu ets el vencedor i a tu

ja no et cerca ningú.

Mureşan, en canvi, és justament el contrari: amb una postura molt més solta –gairebé com un professor recitant una lliçó als seus alumnes–, i entona els seus versos amb una veu potent, gesticulant per acompanyar les abundants onomatopeies de la seva poesia. Ràpidament, i gràcies a les traduccions que ha escrit Montoliu i recita Romera, no és difícil adonar-se que un dels seus eixos temàtics és la beguda: els seus versos creixen al voltant de figures tristes que sostenen gots de vi en una taverna. “Les tavernes acaben convertint-se en un confessionari on la gent podia explicar-se la realitat”, explica Montoliu, “i l’alcohol acaba essent un univers dins el qual pots demanar i imaginar, sublimar la realitat i evadir-te d’ella.”

I cada taula

era com una casa

amb tres-quatre xemeneies fumejant

i nosaltres bevíem amb els colzes damunt la teulada

I sota el sostre, grinyolant,

amb un cabdell cendrós el ventilador ens enrotllava els pulmons.

Llàgrimes i cendra al cendrer, aigua negra.

Els poemes de Pop i Mureşan no “són una carícia”, com escriu Romera a l’epíleg d’Assedegats: no busquen la complaença de qui els escolta o els llegeix, sinó transmetre –a través d’imatges metafòriques i una certa dosi de sarcasme–  la realitat d’una Romania desolada. “L’entorn quotidià era dur i gris i per això ells destil·len –i mai més ben dit—aquesta literatura que va més enllà, amb imatges oníriques”, comenta Montoliu. “És la vida que inventes tu per anar més enllà.” Els poemes d’Assedegats són un conjunt de situacions quotidianes i a la vegada abstractes que, un cop es rasca a través de la seva superfície, deixen entreveure rajos de tristesa i desesperança.

“L’expressió dels qui van créixer o van viure a les acaballes d’un règim que ho feria tot sota una ombra àcida i sorda sembla marcada per aquest dolor que propicia, sobretot, el descobriment tardà d’una mentida”, escriu Romera en el seu epíleg, titulat de manera molt escaient ‘les restes del naufragi’. La poesia de Pop i Mureşan evoca imatges d’éssers humans que han caigut però, a la vegada, és una prova de supervivència, com una cicatriu. I recitada a dia d’avui, deixa testimoniatge d’un passat que semblava no tenir futur.

Tota la vida he arreplegat draps per fer-me un espantaocells

recordo els dies en què amagat sota el llit afinava la feina

la pila de sabates velles damunt les quals recolzava el meu cap quan m’adormia

i ara que ja està llest nit rere nit apago el llum i només d’imaginar-me’l allí

començo a cridar de por.

Alguna cosa no del tot neta… a la Nollegiu. Per Aina Soley

Aprofitant la intimitat que dóna el primer pis de la Juanita, la presentació d’Alguna cosa no del tot neta, però no gaire perillosa va esdevenir més aviat entrevista entre els assistents i l’Ignasi Oliveres, l’autor. “Així podem anar una mica més enllà del que faríem en una primera presentació”, va dir la Victòria Oliveres, la seva filla i conductora de l’acte, i la Laura Álvarez, l’editora del llibre, hi va estar d’acord: “Cadascú llegeix i interpreta els llibres a la seva manera, i avui, amb les distàncies més curtes, podem intercanviar opinions i preguntar a l’Ignasi”.

Abans de començar a abordar la novel·la, però, el duo format per Martí Boixader, a la guitarra, i la cantant Laura Chapman van interpretar alguns temes musicals, entre els quals una versió una mica reagge de Like a Virgin. La música té un rol important a Alguna cosa no del tot neta, però no gaire perillosa, especialment aquesta cançó. No obstant, qui vulgui saber exactament quin, haurà de llegir el llibre, ja que, tot i que tant Oliveres com Álvarez van tenir una conversa a fons sobre els personatges i les seves motivacions, van evitar revelar cap detall de la trama.

czqvdztw8aaoebu

Alguna cosa no del tot neta, però no gaire perillosa va ser la novel·la guanyadora del premi Autor Revelació que convoca cada any l’Ateneu de Barcelona i Rosa dels Vents. Es tracta d’un thriller ambientat a Barcelona, en el qual quatre personatges que mostren les millors i les pitjors parts de la humanitat: l’Àngels, una noia que treballa per ajudar els seus pares; l’Oriol, un noi guiat per la desorientació de la joventut; en Ricard, que estima desmesuradament la seva dona; i l’Agustí, un home preocupat sobretot per la seva feina.

“A mi m’agrada que el substrat que li quedi a la gent un cop hagi acabat de llegir la novel·la sigui el goig de viure que transmeten els personatges. Tots tenen els seus somnis i lluiten per ells”, va explicar Oliveres. “Però tots tenen també la seva part fosca”, li va recordar la seva filla. “Són retrats de persones reals? Tots tenim el nostre costat fosc?”

“Tots el tenim”, va respondre Oliveres, “qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. A la majoria de lectors això els agrada”, va afegir, “perquè s’hi senten identificats i això dóna realisme als personatges”. Però va reconèixer que també hi havia una minoria a qui li havien xocat: “Em van arribar a dir “qué malos que son todos.”

Álvarez va confessar que, els membres del jurat, un cop ja havien triat una guanyadora, es preguntaven qui seria l’autor: “ens pensàvem que seria una persona que voltaria la trentena.” Álvarez afirmà que això és perquè els personatges joves i el seu entorn estan molt ben descrits, i és una novel·la que t’enganxa, “és molt dinàmica, és com una sèrie: molt visual, molt ràpida.”

_adzxqzm

Però no només Oliveres no té trenta anys, sinó que aquesta és la seva primera novel·la, escrita després d’assistir a l’Ateneu d’Escriptura. “Un cop vaig acabar, vaig posar-me a escriure el llibre, però hi vaig anar canviant coses. Per exemple, a l’inici tenia un final diferent, hi havia un cinquè personatge que no va arribar a veure la llum…”. Aquest comentari va ser rebut amb queixes d’alguns dels assistents, pròxims a Oliveres, que havien tingut el privilegi de llegir-se les primeres versions de la novel·la. “Però si aquest cinquè personatge era el millor…!”, va exclamar algú del públic.

Álvarez li preguntà què volia transmetre amb les seves novel·les, i ell, després de pensar-s’ho uns quants segons, va respondre: “Això encara no t’ho puc contestar. Volia escriure una novel·la que fes que la gent volgués continuar llegint.” Tampoc fa judicis de valors sobre el que fan aquests quatre personatges, als que diu que s’estima “com fills seus”. “No hi ha justícia poètica, l’autor no castiga els dolents, perquè no hi ha dolents: hi ha gent que fa coses.”

Aquesta visió és el que humanitza els personatges, el que els fa reals, ja que al cap i a la fi, les nostres vides són un cúmul de bones i males decisions (algunes més dolentes que d’altres, com també passa a la novel·la). Però, al final, ens quedem amb la pregunta: de què va tot això? L’única manera de saber què els passa a aquests quatre protagonistes és agafant un exemplar i començar a llegir. Només podem dir que és una cosa no del tot neta…però no gaire perillosa.

L’Eclipsi, el laberint lingüístic. Crònica de la presentació a la Nollegiu. Per Aina Soley

L’Eclipsi és un thriller escrit per Georges Perec que té el mèrit de tenir un “defecte”, com digué el llibreter. Quin? És evident. Entre els seus folis hi té lloc un segrest. Del primer fins l’últim mot hi ocorre un enorme misteri: un joc lingüístic, un secret hermètic. És un repte pel lector.

Escriure un paràgraf sense una de les lletres més utilitzades del nostre idioma és tota una feinada: ara imaginem-nos escriure un llibre de 274 pàgines. Això és el que va fer Perec amb el lipograma de La Disaparision, que Adrià Pujol ha versionat en català a L’Eclipsi. I va ser Pujol mateix qui va utilitzar la paraula ‘versió’ en comptes de ‘traducció’ dijous 9 de febrer a la Nollegiu, quan va presentar aquest llibre acompanyat de l’escriptor Màrius Serra i l’editora de l’Avenç Núria Iceta.

eclipsi1c

Per què ‘versió’? Podria ser perquè no porta la lletra “a”, però realment és perquè més que una traducció, el que ha fet Pujol és adaptar tots els jocs lingüístics –que no són pocs- al català. A L’Eclipsi, Perec executa una doble absència: és un thriller en tant que un personatge desapareix, i aquells qui el busquen comencen a caure misteriosament; però també desapareix, de les seves pàgines, una de les lletres més utilitzades en francès: la e. I Pujol, en escollir eliminar la lletra “a”, en comptes de la “e”, es proposava “reescriure aquests jocs de paraules, tornar-los a jugar”, com ell mateix deia. Per això “no és una traducció, sinó una versió”.

Perec pertanyia al grup OULIPO (Ouvroir de littérature potentielle), un moviment d’experimentació literària que, contra el dogmatisme sectari dels moviments d’avantguarda, es proposà crear una barreja entre la literatura i les matemàtiques que li permet explorar el llenguatge formalment. I per això Perec crea, entre moltes altres obres, un lipograma on ell mateix s’imposa aquesta trava. Serra cità a Marcel Benabou, un dels ‘secretaris provisionalment definitius’ de l’Oulipo, qui digué que “l’escriptor és una rata que crea un laberint del que ella mateixa es proposa sortir.”

Tota aquesta onada de joc formal amb la literatura ve sobretot perquè després la Segona Guerra Mundial, i davant l’horror de l’Holocaust, entre els artistes s’estén la idea –sobretot en teòrics com Theodor Adorno—que ja no és possible crear art, i per tant, no es pot escriure cap més novel·la. Davant aquest corrent de pensament, grups com l’Oulipo proposen un nou estil de literatura on es juga amb la formalitat, amb l’intertextualitat, al retorn als clàssics com Melville, Poe, Christie… Que apareixen tots referenciats a La Disaparision o L’Eclipsi.

eclipsi2

Iceta va definir com “un thriller amb transcendència, no és el joc pel joc. És una metàfora d’una desaparició emocional. L’absència és una qüestió cabdal”. Perec perdé els pares durant la segona guerra mundial, i aquesta rememoració de la família perduda marcà tota la seva obra; “la memòria és un fil roig en les obres de Perec, i l’absència és una qüestió cabdal.”

“Quin busqui un fil trencat, aquí, no el trobarà: està tot cosit”, va dir Pujol amb orgull. I és que ha trigat sis anys en versionar-lo: si al llibre es feia un joc de paraules amb un arqueòleg del segle XVIII que s’escrigués amb E, Pujol en buscava un de la mateixa època que ho fes amb A. D’aquesta manera, a L’Eclipsi, Rimbaud es transforma en ‘Rienbon’, Bauelaire en ‘l’inventor de l’spleen i el bohemi de les Lutècies’, i Fages de Climent, en Fuges de Climent.  “És un llibre que s’havia de nostrar”

Moltes versions de La Disaparision han ideat les traves a la mida del seu idioma, i també de la seva història i cultura, explicava Serra, i en llegia alguns exemples: en castellà, en anglès… I en italià, que curiosament van decidir mantenir totes les lletres i fer-ne una traducció i prou, quedar-se a nivell literal: “i són els més infidels!” va exclamar Serra, rient. Perquè L’Eclipsi (o la Disaparision) explica una història, però ho fa a través de capes i capes lingüístiques en les quals l’escriptor pren el paper de mediador entre el llenguatge i el lector.

L’Eclipsi és un llibre que té dos nivells, se’n poden fer dues lectures possibles i es poden gaudir igualment tant si es llegeix essent conscient de tots els jocs lingüístics que conté o es segueix només la seva misteriosa trama de desaparicions i crims. La versió de Pujol ens permet recórrer aquest laberint que Perec va idear ara fa mig segle.

Si voleu veure la crònica del Telenotícies de TV3, només heu de clicar aquí

Crònica de la presentació de MIL Y UNA MUERTES de Corina Oproae. Per Aina Soley.

Oproae i la familiaritat de la mort

“Sempre necessito que passin uns quants anys per poder escriure”, explicava Corina Oproae el passat dijous 1 de desembre a la Nollegiu. Per això no ha estat fins ara que ha escrit el recull de poemes Mil y una muertes, onze anys la mort de la seva mare.

Murió de noche.

La lloré tres días

y luego me senté paciente a su lado

esperando que resucitase.

Oproae va néixer a Transilvània, però escriu en castellà i català. Reconeix que no sap per què, simplement, li surt així. “La llengua en què escrius és un llibre interminable que reneix en flames”, va escriure en un poema en homenatge a Víctor Sunyol. També es traductora de diversos autors romanesos. I això a vegades suposa “un handicap a l’hora d’escriure”, reconeixia Joan de la Vega, editor de Mil y una muertes, perquè sembla que la seva feina no sigui tant important. Però és mentida, afegia just després, perquè també van ser traductors autors com Borges, Cortázar o Vinyoli. “La Corina és una autora romanesa que tradueix molt bé en català i s’atreveix a escriure en castellà”.

15232130_1208393335907116_5776352404419393048_n

Assegut a l’altre costat d’Oproae, el poeta cubà Rodolfo Häsler deia que s’havia avingut a presentar el llibre sense ni tan sols llegir-lo, perquè ja sabia que li agradaria. I després d’acabar Mil y una muertes, no va canviar d’opinió: “Ens fa traspassar la barrera del paper per portar-nos a l’elevada via de l’emoció”. Häsler comparà l’habilitat per fer servir el llenguatge d’Oproae i “l’apropiació del vers que busca una escletxa de lucidesa” amb la poesia de Poe, i la situà més a prop “dels poetes llatinoamericans que dels espanyols”.

Ayer

llegué a tu casa

y me encontré la muerte

enganchada a tu rostro.

 “La mort és sempre el succés que més fractura els éssers humans i ella”, deia de la Vega, mirant a Oproae, “fa aquesta absència quotidiana i maternal”.

I és que, com el seu nom indica, la mort és present a cada un dels poemes de Mil y una muertes, directa o indirectament. Camina agafada de la mà, és una vella coneguda que et creues al tren, una mentida pietosa en una sala d’espera; és una addicció, un poema infantil.

Cualquier muerte

es la tuya.

Te mueves en el espacio

que dejó.

Ríes sus risas.

Esbozas sus gestos.

Andas sus andares.

Però el millor de la presentació va ser, òbviament, sentir com Oproae llegia els poemes –dreta, amb una veu greu i suau– en els tres idiomes amb què ella treballa normalment. Escoltant el missatge de familiaritat amb la mort que la seva poesia transmet, quan era en català i castellà, i concentrant-nos en els sons, tan similars però a la vegada tan diferents dels nostres, quan ho feia en  romanès.

Anava fent petites pauses entre poema i poema, ja fos per anunciar quin idioma faria servir al següent o per explicar-nos què l’havia inspirat per escriure’l, com els casos de Después I i Después II, fets uns anys després de la seva visita a Auschwitz. O com el primer poema de tot el recull, Y hoy, ¿qué te diría?, que va definir com “una dedicatòria molt llarga”.

Per acabar l’acte, una companya de l’institut on Oproae treballa va oferir una versió musicada de Diluvio personal, perquè, com va explicar, tan bon punt el va acabar de llegir, li van “començar a sortir notes musicals”. Va ser un bon final per aquella íntima reunió –tot i que la sala estava plena- d’un dijous a la nit.

No puedo explicar lo que sentí

¡Que cada uno se lo imagine!

Os puedo decir sin embargo que fue

un breve estremecer entre nacer y morir,

pero si esperáis que os hable de miedo,

yo,

no soy vuestro hombre.

15219484_1208393429240440_8275948550588137302_n

 

 

 

 

Literatura i periodisme. Per Aina Soley.

El periodisme, un lloc per explicar històries

Crònica de la presentació de RITMOS PARA EL PARAÍSO, volum que aplega els tres relats guanyadors del Màster de periodisme literari de la Universitat Autònoma de Barcelona

Per Aina Soley

“Cuando José Antonio Valdivielso desciende del auto, no sabe que ese miércoles será el último día en nueve años que caminará como un hombre libre.” Així és com comença el primer dels tres reportatges que aplega Ritmos para el Paraíso y otros relatos de periodismo literario, on es recullen els guanyadors (o en aquest cas, guanyadores), del Premi de Periodisme Literari, organitzat pel màster homònim que s’imparteix a la Universitat Autònoma.

“Després de l’última revisió del pla d’Estudis, el periodisme va quedar molt tocat, sobretot pel que fa a les humanitats i la literatura”, explicava David Vidal a la presentació que va tenir lloc dissabte 26 de novembre a la Juanita. Va ser així com en Miqui Otero i ell van decidir impulsar aquest màster, que enguany es troba en la seva 5a edició. També, des de fa uns anys, han anat publicant els millors reportatges que han sorgit d’aquest curs en un recopilatori perquè els pugui llegir tothom.

15253402_1202880229791760_6612162416559181622_n

Ja comentava Leila Guerriero –que no hi va poder assistir en directe, però va enviar un vídeo des del seu estudi a Buenos Aires- que si es va avenir a formar part del jurat que havia d’escollir tres treballs per ser premiats i publicats, va ser perquè la qualitat de la prosa li va semblar “sorprenent”. “Tant de bo aquests textos trobin lectors i circulin”, desitjava Guerriero.

15171162_1202879183125198_2217089357063279506_n

És difícil separar els escrits dels seus autors, i els reportatges publicats a Ritmos para el Paraíso, són, en primer lloc, reportatges periodístics narrats amb una gran qualitat literària, però també són un reflex de les qui els van escriure.

Ritmos para el Paraíso, que dóna nom al recull, tracta sobre la situació de dos migrants subsaharians que viuen a Barcelona. Lucía Maina Waisman, una argentina que va arribar a Barcelona, va explicar a través d’una videotrucada per Skype –ja que ha tornat a casa seva–, que quan arribà aquí, no podia deixar de preguntar-se coses sobre a cultura europea.

15178165_1202879673125149_2215994514706309604_n

I a partir d’una trobada espontània amb persones d’Àfrica, va sorgir la idea del reportatge. A més d’investigar sobre la relació política, econòmica, etc., entre Europa i Àfrica, Waisman ho escriu en paral·lel a les vides de Souleymane i Mamadou. Ella explicava, des de l’altra banda de l’oceà, que no volia “caure en el tractament comú, i veure els migrants com víctimes o un problema, ni reduir la seva vida a la simple migració.”

El segon reportatge, de Marina Pallás, ens transporta a la Terra Alta, on un grup d’homes es dedica a buscar restes d’armes, vestimentes o eines de els combatents de la Batalla de l’Ebre van deixar enrere.  Per això, se’ls anomena “Els Homes de Ferro”, i així és com Pallás ha titulat el seu text.

Els reportatges presentats a concurs són en castellà, i això la va fer dubtar sobre si presentar-s’hi, ja que el seu era en català. Ens va confessar que li va resultar difícil decidir si traduir-lo, ja que el dialecte era una part molt important del retrat que Los Hombres de Hierro elabora: “Jo no podia parlar d’aquests homes sense parlar de la seva llengua”. Finalment, va atrevir-s’hi i, gràcies a això, Ritmos del Paraíso compta amb aquesta peça que ens permet conèixer un fenomen que té lloc en aquella terra –“mai saps què amaga el teu veí”, deia Pallás–, sinó també una visió diferent de la Guerra Civil i el nostre passat.

15202499_1202879286458521_4795532397416024616_n

El cas de Presunto culpable, escrit per Amalia Torres, i que citàvem a l’inici, és una mica diferent. També des de Sudamèrica i també a través d’Skype –aquesta vegada, però, des de Xile– l’autora ens explicava que, al contrari dels seus companys, ella no se li havia acudit una idea immediatament. Però un dia, llegint al diari, va veure una notícia petita, a peu de pàgina, que explicava com un home que havia passat nou anys a la presó havia estat alliberat després que el declaressin innocent.

“Em va impactar molt”, va dir, “i vaig començar a investigar”. En José Antonio i tota la seva família vivien a Madrid, però això no va ser un impediment perquè Torres s’entrevistés amb tots ells, per acabar escrivint un relat, amb una prosa digna de novel·la negra, que aborda la vida a la presó, la lluita del pare per demostrar la innocència del fill, i també com Valdiviselo, un cop fora de la presó, s’havia adaptat a la vida que havia deixat en pausa nou anys abans. El que està clar és que el reportatge li devia fer el pes, perquè va acudir a la Juanita a veure’n la presentació.

Es fa difícil dir si Ritmos para el Paraíso y otros relatos de periodismo literario conté tres novel·les o tres reportatges: darrere seu tenen la constància i les hores de feina que requereix el periodisme d’investigació més autèntic; però es llegeixen amb el mateix gust que tres contes. Com deia Leila Guerriero, aquests textos fan creure que el periodisme “és un bon lloc per explicar històries”.

cyf0oa9weaamusc