Alguna cosa no del tot neta… a la Nollegiu. Per Aina Soley

Aprofitant la intimitat que dóna el primer pis de la Juanita, la presentació d’Alguna cosa no del tot neta, però no gaire perillosa va esdevenir més aviat entrevista entre els assistents i l’Ignasi Oliveres, l’autor. “Així podem anar una mica més enllà del que faríem en una primera presentació”, va dir la Victòria Oliveres, la seva filla i conductora de l’acte, i la Laura Álvarez, l’editora del llibre, hi va estar d’acord: “Cadascú llegeix i interpreta els llibres a la seva manera, i avui, amb les distàncies més curtes, podem intercanviar opinions i preguntar a l’Ignasi”.

Abans de començar a abordar la novel·la, però, el duo format per Martí Boixader, a la guitarra, i la cantant Laura Chapman van interpretar alguns temes musicals, entre els quals una versió una mica reagge de Like a Virgin. La música té un rol important a Alguna cosa no del tot neta, però no gaire perillosa, especialment aquesta cançó. No obstant, qui vulgui saber exactament quin, haurà de llegir el llibre, ja que, tot i que tant Oliveres com Álvarez van tenir una conversa a fons sobre els personatges i les seves motivacions, van evitar revelar cap detall de la trama.

czqvdztw8aaoebu

Alguna cosa no del tot neta, però no gaire perillosa va ser la novel·la guanyadora del premi Autor Revelació que convoca cada any l’Ateneu de Barcelona i Rosa dels Vents. Es tracta d’un thriller ambientat a Barcelona, en el qual quatre personatges que mostren les millors i les pitjors parts de la humanitat: l’Àngels, una noia que treballa per ajudar els seus pares; l’Oriol, un noi guiat per la desorientació de la joventut; en Ricard, que estima desmesuradament la seva dona; i l’Agustí, un home preocupat sobretot per la seva feina.

“A mi m’agrada que el substrat que li quedi a la gent un cop hagi acabat de llegir la novel·la sigui el goig de viure que transmeten els personatges. Tots tenen els seus somnis i lluiten per ells”, va explicar Oliveres. “Però tots tenen també la seva part fosca”, li va recordar la seva filla. “Són retrats de persones reals? Tots tenim el nostre costat fosc?”

“Tots el tenim”, va respondre Oliveres, “qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. A la majoria de lectors això els agrada”, va afegir, “perquè s’hi senten identificats i això dóna realisme als personatges”. Però va reconèixer que també hi havia una minoria a qui li havien xocat: “Em van arribar a dir “qué malos que son todos.”

Álvarez va confessar que, els membres del jurat, un cop ja havien triat una guanyadora, es preguntaven qui seria l’autor: “ens pensàvem que seria una persona que voltaria la trentena.” Álvarez afirmà que això és perquè els personatges joves i el seu entorn estan molt ben descrits, i és una novel·la que t’enganxa, “és molt dinàmica, és com una sèrie: molt visual, molt ràpida.”

_adzxqzm

Però no només Oliveres no té trenta anys, sinó que aquesta és la seva primera novel·la, escrita després d’assistir a l’Ateneu d’Escriptura. “Un cop vaig acabar, vaig posar-me a escriure el llibre, però hi vaig anar canviant coses. Per exemple, a l’inici tenia un final diferent, hi havia un cinquè personatge que no va arribar a veure la llum…”. Aquest comentari va ser rebut amb queixes d’alguns dels assistents, pròxims a Oliveres, que havien tingut el privilegi de llegir-se les primeres versions de la novel·la. “Però si aquest cinquè personatge era el millor…!”, va exclamar algú del públic.

Álvarez li preguntà què volia transmetre amb les seves novel·les, i ell, després de pensar-s’ho uns quants segons, va respondre: “Això encara no t’ho puc contestar. Volia escriure una novel·la que fes que la gent volgués continuar llegint.” Tampoc fa judicis de valors sobre el que fan aquests quatre personatges, als que diu que s’estima “com fills seus”. “No hi ha justícia poètica, l’autor no castiga els dolents, perquè no hi ha dolents: hi ha gent que fa coses.”

Aquesta visió és el que humanitza els personatges, el que els fa reals, ja que al cap i a la fi, les nostres vides són un cúmul de bones i males decisions (algunes més dolentes que d’altres, com també passa a la novel·la). Però, al final, ens quedem amb la pregunta: de què va tot això? L’única manera de saber què els passa a aquests quatre protagonistes és agafant un exemplar i començar a llegir. Només podem dir que és una cosa no del tot neta…però no gaire perillosa.

Anuncis