Descobrint Velázquez al #NoPinteu. Crònica de Sara Vega.

La darrera edició de #NoPinteu va fer un recorregut per la vida i obra del pintor barroc

La propera sessió serà Diumenge, 19 de febrer, 11h, dedicada a Sir Antoon van Dyck

Amb Van Dyck es tanca la primera part del cicle i està oberta la inscripció a la segona sessió que tindrà lloc a partir del mes de març. 

Crònica de Sara Vega Ángel

No hi ha cap dubte que Diego Velázquez va ser un dels grans pintors de la història de l’art, i que la seva tècnica detallista i molt realista encara és molt apreciada en l’actualitat. És per això que el diumenge 15 de gener a No Llegiu se li va dedicar una sessió de #NoPinteu, el cicle dedicat a la pintura que ens apropa a les majors figures del món de l’art.

Carme Rodríguez Pàmies, comissaria d’art i especialista en gravats barrocs, va dirigir la sessió. Una sessió que va fer un recorregut pels secrets tècnics d’aquest geni, el seu ús del color i la seva vida com a pintor de cort. Alhora, també va explorar a fons les seves obres més rellevants, des de “El aguador de Sevilla” fins a “Las Meninas”.

Els pintors amb més prestigi

eren aquells que pintaven

escenes històriques o mitològiques

El punt de partida d’aquesta lliçó express van ser les influències de Velázquez. El pintor va beure, principalment, dels seus mestres. El primer d’ells va ser Francisco Herrera, “un home amb qui a Velázquez li costava molt conviure” assegura Carme Rodríguez. Però va ser el seu segon mestre, Francisco Pacheco, qui el va introduir al món dels gravats. Segons comenta Rodríguez, Pacheco “No era tan sols el seu mestre, també era el seu sogre”.

Els gravats van ser una inspiració crucial per Velázquez. Tanmateix, sabem que l’impremta no estava permesa a l’Espanya de la Contrareforma, però Velázquez, que encara estava residint a Sevilla, va accedir-hi d’una forma molt curiosa que Carme Rodríguez va posar en relleu. “Sevilla era un port d’entrada i sortida cap a Amèrica, per tant la majoria de gravats que es feien a Anvers destinats a les esglésies americanes havien de fer escala a Sevilla”.

Durant el seu període com a pintor de la cort, Velázquez va ser realment prolífer, sobretot pintant retrats de la reialesa. “Hem de tenir molt en compte que en aquell temps existia una jerarquia important quant a la temàtica dels quadres. [..] Els pintors amb més prestigi eren aquells que pintaven temes històrics i mitològics, seguit dels retrats; mentre que els paisatges i els temes costumbristes  quedaven en un segon pla” apunta Carme Rodríguez.

D’acord amb aquesta jerarquia podem comprendre l’èxit de Velázquez, ja que sempre es va moure entre els retrats de la reialesa, com ara les Meninas,  les escenes històriques com la Rendició de Breda i els quadres mitològics, com la Venus del Mirall o Les Filadores.

“Mai veurem a Velázquez pintar

amb vermell intens,

és la marca de la casa”

Un altre dels temes principals de la sessió va ser clarament, el seu ús del color. En els seus quadres hi ha colors que predominen, però també colors totalment absents. I el color absent en Velázquez, per excel·lència, és el vermell intens. “Pràcticament mai trobarem obres de Velázquez amb tons vermellosos. De fet, el mateix pintor els substitueix per tons rosats, que s’han donat a conèixer com vermell Velázquez”.

Tanmateix, al llarg de la trajectòria de Velázquez sí que trobem una excepció a la norma: el retrat del Papa Innocent X que va pintar l’any 1650. “En aquest cas”, raona Rodríguez, “no tenia més remei que calcar el clàssic vermell del papat, ja que li ho havien encarregat”.

Les obres de Velázquez també es caracteritzen per un estil molt precís i detallat. “Velázquez pintava amb poques capes de pintura per aconseguir una major precisió del detall, però això comportava certes conseqüències: els anomenats arrepentimenti”. Els arrepentimenti són els errors o canvis que fa un pintor en la seva obra i que no els aconsegueix tapar del tot. És una característica molt comuna del pintor, que posa en relleu que fins i tot els grans artistes són humans.

La sessió va acabar, com era d’esperar, amb el quadre més mític de Velázquez, Les Menines. “És curiós com Velázquez sempre es pinta amb la mateixa edat” comenta Rodríguez, però el més curiós de tot és descobrir una faceta de Velázquez molt més humana de la que podem percebre quan observem amb admiració qualsevol dels seus quadres.

El diumenge 19 de febrer, a les 11h, última sessió de la primera part del cicle dedicada a Antoon Van Dyck.

I aquí teniu el programa per la segona part del cicle a partir del mes de març. Inscripcions obertes.

 

“En la literatura no és casualitat que hi hagin més dones invisibilitzades que homes”

• “Los últimos días de Adelaida García Morales”, el nou llibre d’Elvira Navarro, ha plantejat un debat sobre els límits entre realitat i ficció a la literatura.
• La novel·la és un homenatge a les escriptores oblidades

Per Sara Vega“La mujer que tiene ahora delante parece una pobre. No va sucia, pero algo en ella luce largamente descuidado, como la fachada de un edificio cuya pintura se deja caer”. Així introduïa Elvira Navarro el personatge d’Adelaida Garcia Morales en la seva novel·la “Los últimos días de Adelaida García Morales”, que va presentar el passat dissabte 1 d’octubre a la llibreria Nollegiu. El llibre, publicat el  22 de setembre, narra el que podrien haver estat els últims dies de l’ escriptora, i alhora planteja una peculiaritat: fa ús d’una figura real en el context d’un relat totalment fictici, un recurs que ha creat reaccions polaritzades en el món de la literatura i planteja fins a quin punt és lícit fer ficció usant persones reals.

Quan Elvira Navarro va iniciar l’acte de presentació, semblava que sentís la necessitat d’aclarir els seus motius. I és que el mateix dia, l’exmarit d’Adelaida García Morales escrivia una extensa carta que Babelia de El País publicava com si es tractés d’un editorial ”Era conscient que m’estava ficant en un terreny una mica pantanós, però creia haver deixat ben clar que es tractava d’una ficció. Perseguia homenatjar  a l’Adelaida, per tant, no tenia cap sentit que canviés el nom del personatge.

 “Era conscient que m’estava ficant

en un terreny una mica pantanós,

però creia haver deixat ben clar

que es tractava d’una ficció”

Vaig decidir no documentar-me massa sobre el cas perquè volia representar a l’escriptora, no des de la seva figura real sino des de les seves pròpies ficcions, i així crear el personatge”. Un personatge que, segons ens recorda Navarro, no és pas la protagonista del relat sinó el motiu, el fil conductor a partir del qual s’articulen les tres figures protagonistes que prenen el control de l’argument. Perquè el protagonisme del relat està en la reflexió al voltant de la relació entre Institucions i Cultura a Espanya.

Però, qui és Adelaida Garcia Morales, l’objecte del llibre de Navarro? Doncs bé, aquesta autora de llibres com ara El sur o El silencio de las sirenas, és una de les tantes autores que va tenir el seu apogeu a finals del segle XX (va arribar a ser lectura obligatòria a batxillerat), i de la que, de cop i volta, es va deixar de saber res. “Em sembla injust que la seva obra hagi caigut en l’oblit, amb aquest llibre pretenia recordar la seva memòria”. I Navarro parla de l’Adelaida com podria parlar de tantes altres de l’ofici, com Concha Alós, de les quals ningú no recorda.

A més a més, aquesta invisibilització es produeix sobretot cap a dones escriptores. Així veiem que la misogínia també està present en el món de la literatura, i aquesta és una de les altres coses que Navarro cercava reivindicar:“No és casualitat que hi hagi moltes més dones invisibilitzades que homes; o dones que son conegudes per ser esposes d’algú il·lustre i no pas pel seu propi treball”.  Aquest podria ser el cas de la mateixa Garcia Morales, que sovint se la identifica per haver estat parella del director de cinema Víctor Erice.

“Pensava que el llibre passaria

sense pena ni glòria,

i m’ha sorprès la recepció”

Tanmateix, aquest joc de ficció i realitat no ha quedat lliure de conseqüències. El mateix 1 d’octubre Victor Erice va publicar al Babelia aquest article-carta en el qual ell es mostrava fortament crític amb el llibre, i advers a la idea de Navarro d’incloure Garcia Morales en la  novel·la, el qual ell qualificava  d’ofensa. “Potser hauria d’haver-hi aclarit en cada pàgina de la meva novel·la que es tractava d’una ficció per evitar malentesos, però considerava que ja ho havia deixat suficientment clar” va comentar Navarro però afegia “tot i això, entenc la seva reacció. Sovint ens passa que quan un tema ens toca emocionalment, perdem la capacitat de comprensió, però, al cap i a la fi,  Adelaida García Morales era una figura pública, i la meva finalitat ha estat sempre la de l’homenatge”.

“Los últimos días de Adelaida García Morales” estava pensat com un relat més d’un recopilatori de contes, però la força d’aquesta novel·la va fer que s’acabés publicant per separat. “De fet, jo pensava que el llibre passaria sense pena ni glòria, i m’ha sorprès la recepció” assegura l’escriptora, “Amb aquest llibre vull reivindicar les dones invisibilitzades com l’Adelaida i alhora vull reflexionar sobre la relació entre les nostres institucions i la cultura”.

Recuperar la memòria d’algú que va ser oblidat en vida és tot un repte, però a vegades es necessita un llibre com aquest per reviure una figura i es pugui donar a conèixer entre un públic més ampli. Fins a quin punt és lícita la combinació de realitat i ficció per assolir aquest objectiu? Això ho deixarem a càrrec de cada lector.