I QUÈ COI LLEGEIXO AQUEST ESTIU, EH?

Benvolguts,

Ha arribat l’estiu i tal vegada vulgueu dedicar alguna estona a la lectura. Gosem fer una llisteta desordenada de llibres. Però quedi clar que:

• Hi ha llibres que no apareixen al llistat i segurament no haurien d’aparèixer
• Hi ha llibres que no hem llegit i que ens els han recomanat nolectors que ja els han llegit,
• Que la llista la podem anar ampliant si deixeu comentaris en aquest post. Així tindrem més on afegir.
• Que no és una llista de més venuts
• Que no és una llista de les últimes novetats
• Que no hem posat portades perquè les portades són maques, sí, però també traidores (boniques que amaguen llibres que no s’aguanten, terribles que destrossen llibres meravellosos)
• Que és una llista que ajuda a orientar però que la millor orientació la trobareu a la (vostra) llibreria on els llibreters/es simpàtics/ques us guiaran al llibre que necessiteu, encara que no parleu amb ell/a. Haurà posat el llibre al prestatge de manera que aquest us trobarà.

Així doncs, aquí va la llista!

Nos vemos allá arriba. Pierre Lemaitre. Editorial Salamandra.

“Una combinació de literatura popular i alta literatura”. Bernard Pivot dixit. El Goncourt 2013 ens ha agradat molt. Comença duríssim i acaba convertint-se en una novel·la picaresca de primer nivell amb el rerefons de la post-primera guerra mundial a París.

Una madre. Alejandro Palomas. Editorial Siruela.

No us amagarem que aquesta ha estat una de les novel·les que més ens ha agradat en el que portem de 2014. La història d’una família en un sopar de cap d’any vuit hores on hi passa de tot. T’emociones, plores, rius, t’apiades i empatitzes amb cadascun dels personatges.

Cor mentider. Marc Cerdó. Club Editor.

L’última publicació de Club Editor ens ha deixat un molt bon regust boca. En Damià, un professor que se separa temporalment, s’ailla a Mallorca i es converteix en veí d’una peculiar família. Una novel·la deliciosa que ens ha captivat no només per l’argument sinó per l’ús acurat del llenguatge amb l’ús de català occidental, mallorquí i altres.

El franctirador. Albert Pijuan. Angle Editorial.

Recomanem aquesta novel·la no perquè l’haguem llegit sino perquè sou diversos els qui l’heu assenyalat com una de les catalanes que cal llegir. I contra gustos nolectors no hi ha disputa. La posem a la maleta del nostre estiu.

La nostra vida vertical. Yannik Garcia. L’altra Editorial.

Que Yannik Garcia és un jove traductor del qual cal fiar-se’n ja fa temps que és una idea consolidada i contrastada. Però aquí ens ha posat en el carril dels contes. Molts lectors arrufeu el nas quan us diuen “és un llibre de contes”. Ho entenem però no ho compartim. Els llibres de contes són joietes. I el d’en Yannik us seduirà – i amb una mica de sort us treurà del cap la idea que el conte és un gènere menor – .

Els jardins de la dissidència /// Los Jardines de la disidencia. Jonathan Lethem. Angle Editorial/Random House

De Jonathan Lemen havíem llegit “Pistola amb música de fons”. Lemen és un dels narradors nordamericans més sòlids. Si us agraden Franzen o DeLillo, Lemen és dels americans que més bé interpreten la societat del seu país. Als jardins de la dissidència, diferents personatges d’una família d’orientació demòcrata. La visió de l’esquerra en el seu país i les contradiccions. Ens ha agradat molt. La teniu en català i en castellà.

Los hermanos Karamazov. Fiodor Dostoievski. Alba Editorial.

L’estiu és un bon moment per recuperar clàssics. Si no teniu pressa podeu esperar a la revisió de la traducció catalana de Joan Sales que per la tardor preparen a Club Editor. Si realment creieu que és hora d’afrontar el repte, Alba Editorial ha publicat la versió castellana amb una nova traducció. La primera en més de 50 anys.

Vida privada. Josep Maria de Sagarra. Proa.

Seguint amb els clàssics. Si no heu llegit “Vida privada” potser aquest estiu ha arribat l’hora. Sagarra despulla tots els vicis i corrupcions de la classe alta barcelonina de principis dels anys 30. Una meravella literària que des del nostre punt de vista és un dels llibres que un ha de llegir abans de morir-se.

Dies de frontera. Vicenç Pagès Jordà. Proa.

Ens vam quedar atrapats amb “Els jugadors de Whist” i amb “Dies de frontera” aquest figuerenc de l’any 63 ha tornat a fer-ho. I el que més ens agrada és que defuig l’estructura i la construcció de narracions clàssiques. Pagès Jordà mira d’experimentar, de treballar, d’innovar. I se’n surt. Li donen premis, sí. Però aquest no és l’argument per recomanar-la, especialment a Catalunya un país que dóna més premis que en el conjunt de França. I sempre darrera hi ha editorials.

La buena reputación. Ignacio Martínez de Pisón. Seix Barral.

Novel·lot. Ho repetirem: Novel·lot. Sobre la guerra civil? Sí, sobre la guerra civil. I què? Martínez de Pisón és un autèntic mestre. Ens condueix per la trama com si fos un expert patró d’embarcació i naveguem astorats veient tot el què va passant a la riba de les pàgines.

Es un decir. Jenn Díaz. Lumen.

“Altre cop el pesat aquest amb la novel·la de la Jenn?” Pozí, què passa! És que lamentem tant que no l’hagueu llegit. Ens sembla una meravella, meravella. I a l’estiu, amb el temps reposat encara tindrà més gust. També ens l’emportem. Per rellegir-la.

Una dona meravellosa. Joan Jordi Miralles. LaBreu Edicions.

Si voleu experimentar, aquí teniu un exercici brillant. Miralles ha teixit una història al voltant d’una dona que vol alliberar-se i en la llibertat s’acaba trobant sempre tocant l’abisme existencial i vital. Una molt bona novel·la de personatge a la qual pel nostre gust li pesa un excés de pàgines de porno dur. Així li ho vam dir a l’autor i ell es va defensar molt bé argumentant que eren necessàries. Ens va convèncer.

La barca d’Isis. Joan Oller. Males Herbes.

Si havíem parlat de “Vida privada” de Josep Maria de Sagarra, “La barca d’Isis” de Joan Oller és una altra novel·la similar. Una mena de série B (en el benentès que les séries B tenen el benefici de l’originalitat i la llibertat de creació). La classe alta barcelonina dels anys 30 obsessionada per l’esperitisme. Us ho passareu bé.

Anima. Wajdi Mouawad. Edicions del Periscopi.

Què voleu que us diguem? Des del primer dia que va arribar a la llibreria – nosaltres ja l’havíem llegit – no parem de recomanar-la. Al tantu! No és una novel·la divertida. Deixa ferida durant uns dies. Et trastoca. I a més té una veu narrativa múltiple molt original. Li han donat el Premi Llibreter però això ja ho posa a les faixes.

Ciudad Abierta // Ciutat oberta. Teju Cole. Acantilado/Quaderns Crema.

Aquesta no és nova. Però és d’aquelles novel·les que et pregunten “de què va?” i et quedes palplantat perquè en realitat no ho saps. No va de res i passen moltes coses. Però especialment et passen a tu com a lector quan et posa de cara a la paret i t’obliga a reflexionar sobre identitat, integració, multiculturalitat… en fi, com diuen ara els modernets: un must.

Berlin AlexanderPlatz. Alfred Döblin. 1984.

Sort en tenim d’editorials com 1984 que es dediquen a recuperar el propi catàleg. Si bé és cert que la traducció és la mateixa de fa anys, aquesta és una de les novel·les que entra en la categoria de “lectures obligatòries abans de morir”. Que l’hagin tunejat per fer-ne una lectura més agradable és l’excusa perfecta.

Melisande ¿Qué son los sueños” Hillell Halkin. Libros del Asteroide.

D’aquesta novel·la tenim el cor partit. No l’hem llegit encara i la portem a la maleta. I tenim el cor partit perquè no sabrem en quin punt ens situarem. A l’estil dels dentistes: 9 de cada lectors que l’han llegit ens l’han encimbellat. 1 de cada 10 ens diuen que no els ha agradat i que l’han deixat. Però no ha deixat indiferent a ningú. Aquesta diversitat tant radical és una al·licient per llegir-la, oi?

La fórmula més estimada pel professor. Yoko Ogawa. Funambulista.

Confessem-ho. Aquí no hi ha 9 de cada 10 … tothom qui ha llegit aquesta japonesa nascuda als 60 ha quedat seduït per la història, per la manera com està explicada, per la sensualitat, per … en fi, que ens ha agradat molt. A nosaltres i a tothom qui l’ha llegida.

Nobles y rebeldes. Jessica Mitford. Libros del Asteroide.

La història de les germanes Mitford és d’aquelles que paga no una sino diverses novel·les, Per això, aquells qui han llegit “A la caza del amor” ara traduïda al català, llegiran “Nobles y rebeldes” d’una glopada. Perquè la Jessica era la germana rebel que es va enfrontar als pares de classe alta britànica de principis del segle XX. Es va treure nòviu, va batallar contra Franco a la Guerra Civil, se’n va anar als Estats Units i va fundar un diari. Voleu més aventures?

La historia de Samuel Titmarsh y el gran diamante Hoggarty. William Thakeray. Periférica,

El dia que el llibreter va descubrir “El llibre dels esnobs” va anunciar que li juraria fidelitat a aquest autor del segle XIX. Amb aquesta recuperació de Periférica ha tornat a passar. S’ho passat teta i ha renovat el jurament.

El interior. Martín Caparrós. Malpaso.

Ens l’emportem a la maleta de l’estiu. Primer perquè és Martín Caparrós i ens sembla un narrador en castellà dels més agoserats. Segona perquè “El Interior” és un viatge a Llatinoamèrica amb una mirada neta i crítica. I tothom qui l’ha llegit ens l’ha recomanat.

Modo linterna. Sergio Chefjec. Candaya.

Un altre narrador en castellà que es dedica a escriure contes. I com que som cuentistas de mena…doncs cap al sac estiuenc. A més té la firma de l’editorial Candaya al darrera. És a dir, un segell de qualitat.

La rossa dels ulls negres // La rubia de ojos negros. Angle Editorial/Alfaguara.

Atenció amants de la novel·la negra. John Banville premi príncep d’Astúries de les lletres 2014, és Benjamin Black quan escriu com a novel·la negra. I aquí ha recuperat a Philip Marlowe, el detectiu del mític Raymond Chandler per construir una trama d’intriga d’aquelles que més agraden al llibreter. Fum, nit, Bourbon, morts, dones seductores impossibles …

El jilguero. Donna Tart. Lumen.

Si us agraden les grans novel·les aquesta serà per vosaltres. 1300 pàgines d’intriga al voltant d’un quadre. Ens han dit de tots, i els crítics tampoc es posen d’acord. És a dir, que paga la pena posar-se per tenir criteri a propòsit d’aquesta súper-novel·la que ha guanyat el Pulitzer.

Fulles d’Herba. Walt Whitman. 1984.

Traducció de Jaume Pons Alorda. Nasefaltadesirnadamás. Impressionant la feina i definitiva la frase del traductor quan preguntat sobre el fet que un llibre de poesia de 25€ vagi per la tercera edició contesta: “la gent tenia necessitat de Whitman però no ho sabia”.

Decreación. Anne Carson. Vaso Roto.

Antologia de poemes i assajos d’aquesta canadenca que ens transporta als somnis a través de versos i reflexions passats pel sedàs que aparta tot allò superflu.

Estellés, de mà en mà. Antologia. Onada Edicions.

Si ja heu passat pel “Llibre de meravelles”, els amics Borja Penalba i Francesc Anyó han elaborat una antologia del poeta valencià acompanyada d’un CD fantàstic amb els poemes dits i musicats.

I ja està de títols. Haureu notat que ens hem deixat uns quants però són els que us trobeu habitualment anuncis o la gent ja en parla per sí sola.

Si voleu descobrir us proposaríem un llistat d’autors als quals paga la pena descobrir o redescobrir.

Edward Bunker. Un exdelinqüent reconvertit en mestre de la novel·la negra més sagnant. “Perro come perro”, “No hay bestia tan feroz” o el recull de contes “Huída del corredor de la muerte” publicades per Sajalín Editores són de primer nivell.

Craig Johnson. El mestre de la novel·la negra del mig oest americà. Sheriffs, assassinats, personatges molt treballats i una narració que t’atrapa. La col·lecció negra de Siruela ha fet una molt bona feina.

George Orwell. Poder és hora de llegir-lo ja, oi? 1984, rebelión en la granja, Homenatge a Catalunya, o els assajos publicats per Debate – per llegir obrint el llibre a qualsevol pàgina i deixar-se endur per reflexions de 10 pàgines sobre literatura, propaganda, art, política, democràcia, laborisme, nacionalisme –

Philip Roth. El gran narrador nordamericà dels últims anys acaba d’anunciar que jubila l’estilogràfica. Si no l’heu llegit l’estiu és molt propici.

Ana Maria Matute. “Clar, com que ha mort…”. Sí, ha mort. I la millor manera de recordar-la és rellegir-la o llegir-la si encara no ho heu fet. “Olvidado Rey Gudú”, ens deia ella el passat mes de febrer, era la seva obra preferida “encara que això no deixa en mal lloc la resta dels meus fills”.