El que hi ha més enllà de la foscor. Crònica Aina Soley presentació LA GRAVETAT DEL LLOC d’Israel Ariño.

El que hi ha més enllà de la foscor

 El fotògraf Israel Ariño va venir el dimarts 9 de maig a la Nollegiu a presentar el llibre La gravetat de lloc (Le pesanteur de lieu), que recull el seu últim projecte. Les fotografies que hi apareixen són fruit d’un viatge d’Ariño al Chateau de Kerguéhennec, un centre d’art contemporani al bell mig de la Bretanya, envoltat de boscos plens d’estàtues. I de fet, la única fotografia projectada era la de l’enorme Chateau; la resta de fotografies s’havien de mirar directament dels llibres que circulaven entre els assistents. “És un projecte pensat per mirar, tocar, veure les imatges en aquest format”, va comentar Ariño.

L’acompanyava Montse Puig, de l’Ediciones Anómalas, que va inaugurar la secció de llibres de fotografia de la Nollegiu ara fa tres anys. “Jo no tinc ni idea de fotografia, en vaig aprenent a mida que la Montse em va portant llibres”, va comentar en Xavier, “però sé el que m’agrada i el que m’emociona; i la fotografia l’acabes contemplant com allò que és: una obra d’art”.

Anòmala és una editorial independent petita (tot just va ser fundada el 2012), especialitzada en fotografia. “A l’hora de publicar no seguim criteris econòmics”, va dir Puig, sinó que editem els llibres des de la convicció que són necessaris”. També va afegir que intenten equilibrar el seu catàleg amb obres d’autors consagrats com Ariño i combinar-les amb d’altres fotògrafs més joves.

Israel Ariño ja fa anys que exposa regularment tant a Espanya com a França i és un nom reconegut dins els cercles de fotògrafs. De fet, aquest projecte, La gravetat del lloc, va sorgir a partir que, com va explicar, l’equip del Chateau de Kerguéhennec el va convidar a una estada d’un parell de mesos per tal que hi elaborés algun recopilatori. Ariño va relatar com, en trobar-se sobre el terreny, va recórrer els boscos que envoltaven el centre, però l’escenari no l’acabava de convèncer: “A l’inici el lloc era massa espectacular, grandiós i ple de gent”. Però uns dies després, el va descobrir de nit, “en la foscor”, i durant aquestes hores va ser quan va començar a fer la majoria de fotografies que conformen La gravetat del lloc.

D’aquesta manera, explica Ariño, les siluetes es revelen dins la obscuritat de la imatge: els pals d’una porteria, les parets d’una cabanya enmig del bosc, un mussol que mira fixament a càmera… Per accentuar l’efecte que apareixen de la foscor, el llibre està dissenyat de manera que les pàgines amb fotografies s’alternen amb làmines semitransparents de paper, de manera que les imatges es poden intuir prèviament, de la mateixa manera que les formes en la foscor de la nit.

“M’interessava molt la percepció de la realitat, i si aquesta es pot ficcionar”, comentar Ariño en referència a aquest treball. “M’interessa la imatge, o més ben dit, allò que no està en la imatge: el que amaga, el que suggereix, allà on ens porta”. Per això, també, la negror de les fotografies permet una suggestió de la realitat que en ple dia no hauria estat possible. “Hi ha molts tipus diferents de fotografia, i la que faig jo parla d’experiències que a vegades són difícils de tractar amb paraules. Aquest és un intent d’explicar, a partir de la imatge, vivències o idees que no es poden explicar d’altra manera.”

Ariño no tant sols vol plasmar aquestes experiències indefinibles a través del llenguatge escrit, sinó que també busca explorar les relacions entre el territori i les persones. En aquest aspecte, el fotògraf va explicar que Paraules Locals de Perejaume havia influenciat el seu nou llibre —ja mentre estava a Kerguéhennec n’havia rellegit els assajos—fins al punt que a La gravetat del lloc en conté algunes cites. No obstant, Ariño va apuntar que no és tant la relació que hi ha entre el text i les fotografies, sinó que més aviat “s’havia contaminat” de les idees que postula Perejaume sobre els vincles entre les persones i el paisatge. “Vols tenir un vincle, crear una cosa no tant en sentit objectiu sinó que traspassi el lloc, que vagi més enllà”, digué Ariño. I això és el que ell ha intentat capturar –i mai més ben dit—a La gravetat de lloc.

Assedegats, la cicatriu que no acaba de guarir. Crònica d’Aina Soley

Després d’haver presentat Assedegats, dos poetes transsilvans el setembre passat a la Nollegiu, dimarts 16 de maig vam gaudir de la visita de Ion Mureşan i Ioan Es. Pop, que van venir-nos a llegir alguns dels seus poemes a la sala Francesc Garriga. Per traduir les seves paraules i fer-los una mica de presentació també ens va acompanyar en Xavier Montoliu, el responsable de la traducció dels seus poemes al català, i l’escriptor Marc Romera, autor del pròleg del llibre, que també en llegia els poemes en català.

Assedegats reuneix les poesies de Mureşan i Pop, dos poetes que van néixer als anys cinquanta i per tant han escrit primer, sota un govern comunista i després, la dictadura de Nicolae Ceausescu. Per això, els seus trets són “la quotidianitat amagada, camuflada a través de metàfores, perquè costava molt explicar el que vivien”, diu Montoliu. Per exemple, el poema de Pop titulat carrer oltetului, 15, habitació 306, i que va ser dels primers en ser recitats, descriu les residències de solters on “flota la desgràcia”, però com ell mateix va comentar abans de llegir-lo, en realitat fa referència a l’interior de La Casa del Poble, l’actual Parlament romanès, un edifici monumental, construït tot amb marbre per Ceausescu, i que és el segon més gran del món després del Pentàgon.

Aquí només s’hi estan aquells com nosaltres. aquí

 la vida es beu i la mort s’oblida.

I mai se sap qui a qui, qui amb

qui ni quan ni què.

Només el vent porta de tant en tant olor de fum i soroll d’armes

des dels camps catalàunics.

Ioan Es.Pop recita amb veu baixa, quasi amb timidesa, i amb els gestos continguts. Canvia la veu per fer parlar els personatges dels seus poemes, com el ‘poll de san josé’, que vigila la porta de la residència. Encara que reciti en romanès, qui no en sàpiga ni una paraula pot intuir, en base a l’emoció i com canvia el to de veu, quan la seva poesia es torna un diàleg i què expressa cada personatge que parla a través de la seva boca.

nosaltres també portem màscares de vianants, diu l’amic

i això ens confon fins i tot a nosaltres sovint.

durant anys els servim i ens oblidem fins i tot de nosaltres.

però un dia, de sobte, al vespre, algú truca a la porta.

qui ets, preguntes tu, ja que tu ets el vencedor i a tu

ja no et cerca ningú.

Mureşan, en canvi, és justament el contrari: amb una postura molt més solta –gairebé com un professor recitant una lliçó als seus alumnes–, i entona els seus versos amb una veu potent, gesticulant per acompanyar les abundants onomatopeies de la seva poesia. Ràpidament, i gràcies a les traduccions que ha escrit Montoliu i recita Romera, no és difícil adonar-se que un dels seus eixos temàtics és la beguda: els seus versos creixen al voltant de figures tristes que sostenen gots de vi en una taverna. “Les tavernes acaben convertint-se en un confessionari on la gent podia explicar-se la realitat”, explica Montoliu, “i l’alcohol acaba essent un univers dins el qual pots demanar i imaginar, sublimar la realitat i evadir-te d’ella.”

I cada taula

era com una casa

amb tres-quatre xemeneies fumejant

i nosaltres bevíem amb els colzes damunt la teulada

I sota el sostre, grinyolant,

amb un cabdell cendrós el ventilador ens enrotllava els pulmons.

Llàgrimes i cendra al cendrer, aigua negra.

Els poemes de Pop i Mureşan no “són una carícia”, com escriu Romera a l’epíleg d’Assedegats: no busquen la complaença de qui els escolta o els llegeix, sinó transmetre –a través d’imatges metafòriques i una certa dosi de sarcasme–  la realitat d’una Romania desolada. “L’entorn quotidià era dur i gris i per això ells destil·len –i mai més ben dit—aquesta literatura que va més enllà, amb imatges oníriques”, comenta Montoliu. “És la vida que inventes tu per anar més enllà.” Els poemes d’Assedegats són un conjunt de situacions quotidianes i a la vegada abstractes que, un cop es rasca a través de la seva superfície, deixen entreveure rajos de tristesa i desesperança.

“L’expressió dels qui van créixer o van viure a les acaballes d’un règim que ho feria tot sota una ombra àcida i sorda sembla marcada per aquest dolor que propicia, sobretot, el descobriment tardà d’una mentida”, escriu Romera en el seu epíleg, titulat de manera molt escaient ‘les restes del naufragi’. La poesia de Pop i Mureşan evoca imatges d’éssers humans que han caigut però, a la vegada, és una prova de supervivència, com una cicatriu. I recitada a dia d’avui, deixa testimoniatge d’un passat que semblava no tenir futur.

Tota la vida he arreplegat draps per fer-me un espantaocells

recordo els dies en què amagat sota el llit afinava la feina

la pila de sabates velles damunt les quals recolzava el meu cap quan m’adormia

i ara que ja està llest nit rere nit apago el llum i només d’imaginar-me’l allí

començo a cridar de por.

Sant Jordi 2017: Les recomanacions del Xavier

Barcelona. Libro de los Pasajes. JORDI CARRION. Galaxia Gutenberg.

El llibre d’en Carrion ens porta per un centenar de passatges de la ciutat de Barcelona. No, no és una guia pura i dura. És un viatge, una novel·la, un assaig i tot plegat, un llibre que ens porta a més llibres i que ens porta la història de la ciutat i una reflexió sobre la Barcelona d’avui. El dia de la presentació es van vendre tots els llibres. El 22 de maig farem un altre passeig pels passatges del Poblenou i ho culminarem amb un grup de lectura.

 

Terroristas Modernos. Cristina Morales. Editorial Candaya.

Una novel·la que posa al descobert la conspiració del triangle. Una conspiració del 1816 per assassinar Ferran VII i restaurar la Pepa, la Constitució de 1812. La conspiració és l’excusa per construir una trama de nombrosos personatges amb un llenguatge precís i una forma que us sorprendrà. Viatjareu al Madrid de l’època amb la mirada actual d’una autora que ja ens va sorprendre amb el llibre de la vida alternatiu de Santa Teresa Jesús a Malas Palabras.

 

La Memòria de l’Arbre. TINA VALLÈS. Anagrama.

Un llibre emocionant i tan senzill de llegir com difícil d’escriure. Una mirada de nen, un diàleg intergeneracional entre avi i nét amb uns pares-fills que naveguen entre la dificultat de comprendre el què passa i la necessitat d’explicar-ho al més petit. Tot resulta més fàcil del que hom pensa. Només cal la mira de la Tina per explicar-ho. Un llibre per a tots els públics que agradarà a qui llegeix habitualment i també al qui no ho fa.

 

Cosmonauta. Poesia Completa. francesc garriga. LaBreu Edicions.

Dos anys després de la mort d’un dels poetes de capçalera del llibreter, Marc Romera i Marc Masdeu han tingut cura d’aplegar en un sol volum la poesia completa de francesc garriga barata (a qui les majúscules no agradaven ni en els noms). Un volum imprescindible. D’aquells llibres que un ha de tenir a casa per consultar de tant en tant per buscar certeses. Afegiu que tenim l’exposició de Toni Moreno i de Francana basada en poemes de garriga a la primera planta de la Juanita i que el 3 de maig el presentarem a la llibreria amb una festa que tindrà sorpreses.

Llengua Abolida. MARIA-MERCÈ MARÇAL. LaButxaca.

D’ençà que vam obrir la llibreria que esperàvem que algú publiqués la poesia completa de Maria-Mercè Marçal. 3 anys sense poder accedir a bona part de la seva obra que no es podia trobar si és que no estava lliure a alguna biblioteca. Ara, en una edició barateta, LaButxaca publica la poesia completa que com a mínim et permet llegir els seus poemes. A Galaxia Gutenberg, acaben de publicar la biografia de Maria-Mercè Marçal en un volum escrit per Lluïsa Julià, per si us interessa aprofundir en l’obra de la poeta.

Las Defensas. GABI MARTÍNEZ. Seix Barral.

D’aquest títol en podem parlar des de diferents perspectives. Una història real a l’hora que sorprenent. Un neuròleg de Barcelona que va ser diagnosticat d’un transtorn bipolar però que en realitat tenia una malaltia orgànica que ell mateix estava estudiant. Una història de com la ciutat de Barcelona devora els seus ciutadans, una història d’una societat d’ambició i de fons una història d’amor que ho salva tot. Gabi Martínez és un autor de referència convertint episodis reals en novel·les. A Las Defensas ho torna a fer.

Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, conquistador i fundador de la Nova Catalunya. MAX BESORA. Males Herbes.

Altra cosa, no, però original sí que ho és. A la literatura catalana li fan falta els llibres d’en Max Besora. Tenen humor, inventiva i una exploració formal que passa per imitar de forma paròdica gèneres -com la novel·la històrica tradicional-. Una novel·la per passar-ho bé i per enfotre-se’n del mort i de qui el vetlla.

 

Saturno. EDUARDO HALFON. Jekyll and Jill.

Un llibre tant breu com intens. La relació de l’autor amb el seu pare explicada amb la contundència narrativa d’un autor de Guatemala que ja ens té acostumats a explicar-nos històries amb una intensitat que fa por. Comences i quedes atrapat. Acabes i quedes commocionat. Si us agrada Saturno – la primera novel·la de Halfon que recupera aquesta editorial de Saragossa a la qual hauríeu d’estar molt atents – podeu buscar Monasterio o Signor Hoffman, les dues publicades per Libros del Asteroide.

Intemperie. JESÚS CARRASCO. Il·lustracions de JAVI REY. Seix Barral/Planeta Comic.

Sí, Intemperie. La novel·la de Jesús Carrasco del 2013. La podeu llegir en el seu format original a Seix Barral o en aquesta magnífica novel·la gràfica adaptada amb il·lustracions de Javi Rey que ha guanyat el premi a l’autor revel·lació del Saló del Comic de Barcelona. Per cert que Javi Rey estarà per Sant Jordi acompanyant-nos per signar i per fer de recomanador homologat.

 

Poema. RAFAEL ARGULLOL. Acantilado.

Amb aquest títol molts ja haureu descartat. Si encara sou aquí només us podem dir que Rafael Argullol és un dels filòsofs que aquest país hauria de reverenciar. A Poema, Argullol ens ofereix el treball diari durant tres anys. Des de l’1 de gener de 2012 fins l’1 de gener de 2015, el filòsof ha escrit cada dia un text en forma de poema però que conté elements mítics i d’humanitat que ens fan reflexionar. Un llibre que es pot llegir a raig i llegir-lo durant tres anys tal i com ell l’ha escrit. Sigui com sigui, una lliçó permanent de la qual extreure’n conclusions diàriament.

Incerta Glòria. JOAN SALES. Club Editor.

No ens hem cansat de recomanar aquest llibre escrit l’any 1956 i que continua sent una raresa a l’ensenyament postobligatori de casa nostra. Des del nostre punt de vista és EL llibre que cal llegir de la literatura catalana del segle XX. Aprofiteu ara que ha sortit la pel·lícula per llegir-lo i si de cas aneu després al cinema.

 

Mentes maravillosas. CARL SAFINA. Galaxia Gutenberg.

El subtítol del llibre ho diu tot: Lo que piensan y lo que sienten los animales. No som tant diferents i Safina ens ho fa veure a través d’un viatge que passa per Kènia, Yellowstone i el pacífic. Un llibre revel·lador pels neòfits com jo sobre els animals.

 

 

Novelas. ROBERTO ARLT. Editorial Losada.

Diuen que a l’Argentina estan els de Borges o els de Arlt. Com si fossin dues escoles fundacionals a partir de les quals han aparegut escriptors argentins. La veritat és que com a lector a mi se m’escapa aquest dogma. Només sé que el dia que l’Ale de Club Editor em va deixar les novel·les de Roberto Arlt vaig descobrir un autor del qual a Espanya se n’han publicat poques coses i que quan arreplego alguna edició argentina de Losada, la porto perquè descobriu El juguete rabioso, Los siete locos, El lanzallamas o El amor brujo.

Acabo amb un clàssic. Diccionario del diablo. AMBROSE BIERCE. Libros del Zorro Rojo. 

Un clàssic de la literatua publicat en diaris durant més de vint anys i que aplega prop de 1000 definicions satiríques. Zorro Rojo l’ha publicat en una edició molt bonica amb selecció i traducció de Marcial Souto i il·lustracions de Ralph Steadman.

 

 

 

SANT JORDI 2017: LES RECOMANACIONS DE L’ORIOL

 

Començaré –noblesse oblige– pel teatre. Sí,amics, també cal llegir teatre, sobretot per l’altíssima qualitat literària d’aquests dos volums que us proposo. Per començar, les magnífiques traduccions que en Joan Sellent ha fet d’algunes de les obres més rellevants de WILLIAM SHAKESPEARE. A Shakespeare, versions a peu d’obra, publicat per Núvol, podem trobar entre d’altres El rei Lear, Hamlet i fins a 11 títols més del pare de totes les dramatúrgies, del inventor of the human, com diria Harold Bloom.

 

La segona proposta teatral ens arriba de mans de l’editorial Periscopi i es tracta de La sang de les promeses, la colpidora tetralogia (Litoral, Incendis, Boscos i Cels) d’un dels dramaturgs més interessants d’avui dia, WAJDI MOUAWAD. Si la seva novel.la Ànima us va tallar la respiració, no deixeu de llegir aquests textos corprenedors i intensos, arrelats a les grans tragèdies de l’antiguitat clàssica però amb una sensibilitat contemporània i una gran profunditat humana.

 

 

I si de retratar l’ànima humana es tracta, us vull proposar ara un  parell de volums de poesia. Les obres poètiques completes de dues dones segurament molt conegudes però potser no tan llegides: MARIA-MERCÈ MARÇAL i GLORIA FUERTES.

De la primera ha aparegut una edició de LaButxaca, sota el títol Llengua abolida, potser massa senzilla pel meu gust, però encara hem de donar gràcies de tenir-la(!) després de tot aquest temps esperant-la.

 

 

 

La segona, El libro de Gloria Fuertes, Antología de poemas y vida,  una edició molt més interessant de Blackie Books amb molt material inèdit, fotografies i dibuixos de l’autora. Edicions molt diferents d’autores també molt diferent però amb una capacitat quasi sobrenatural per despullar la seva ànima.

Dos llibres dels que no ens voldrem separar mai.

 

La darrera recomanació de poesia ha estat tot un descobriment ja que és un autor que coneixia com a dramaturg i no com a excel·lent poeta, ALBERTO CONEJERO. Si descubres un incendio, publicat per La Bella Varsovia, és un sospir, una poesia clara i directa amb un rerefons lorquià, me n’he enamorat!

 

 

I parlant de ressonàncies lorquianes passem a la primera novel·la de la meva llista, Pedro Páramo del mexicà JUAN RULFO. Ara potser diré una animalada, però, sempre he pensat que si aquella caterva de feixistes desgraciats no haguessin assassinat al poeta espanyol més gran del segle xx; si Lorca, posem per cas, hagués pogut fugir i hagués tingut la dèria d’escriure una novel·la, segurament hauria fet una cosa tan poètica, màgica, onírica i preciosa com aquesta meravella de Rulfo. Si no l’heu llegida feu-vos un favor i aprofiteu aquesta nova reedició que l’editorial RM ha fet per commemorar els 100 anys del naixement de l’autor.

 

Ara em trec de la màniga una trilogia: Hotel Savoy de JOSEPH ROTH, La Cábala de THORNTON WILDER i Adéu a Berlin de CHRISTOPHER ISHERWOOD. Novel·les curtes i intenses, d’estructura similar, si més no en el punt de partida, ambientades a l’Europa d’entreguerres i amb una galeria de personatges d’allò més interessants.

A Hotel Savoy, un soldat arriba a una ciutat de l’est després de la guerra i s’allotja en un hotel perfectament estratificat on personatges de tot pelatge refan les seves vides després de la devastació. El trobareu publicat per Acantilado.

 

 

 

A La Cábala és un jove estudiant americà el que arriba a Europa, concretament a Roma, on entrarà en contacte amb una elitista i misteriosa societat secreta formada per una colla de personatges d’una deliciosa decadència. Hi trobareu una gran connexió amb la meravellosa pel·lícula de Sorrentino, La grande Bellezza. Publicat per l’editorial Automática.

 

 

Per acabar la trilogia europea viatgem al Berlin de la República de Weimar, on Isherwood ens retrata, a Adéu a Berlín, a través del ulls d’un jove professor britànic l’ambient d’una ciutat que es debat entre l’alegre frivolitat dels cabarets i  la terrible amenaça de l’ascensió del partit nazi. En català està publicada per Viena Edicions, en castellà per Acantilado.

 

 

I d’una novel·la que ens situa als primers anys de l’Alemanya nazi  passem a la que segurament és una de les obres de ficció que millor ha retratat l’emprempta del nazisme per als que la van viure des de dins. SIGFRIDE LENZ a Lliçó d’alemany, (Club Editor en català/Impedimenta en castellà) posa el focus sobre  les vides d’uns personatges d’una zona rural i isolada per parlar dels deures, de la responsabilitat i de la memòria. Una obra cabdal d’una gran profunditat moral i un exercici de memòria històrica imprescindible.

 

De la memòria (encara que de la pròpia i individual, no de la col·lectiva!) també en parla la següent recomanació que us proposo: La memòria de l’arbre” de TINA VALLÈS (Anagrama) un d’aquells llibres que voldrem compartir amb la gent que estimem. Un llibre emotiu i tendre que us farà reviure records de la vostra infantesa i que, potser, us faci caure alguna llagrimeta.

 

 

Acabo la meva carta als reis (ai, no!) amb un llibre deliciós. La invención de la naturaleza d’Andrea Wulf (Debate). Magnífica biografia d’una de les personalitats científiques més interessants de la història, Alexander von Humboldt. Un llibre erudit i trepidant que es llegeix gairebé com una aventura d’en Tintin. Un llibre per fer-nos sentir més savis i per fer-nos viatjar sense moure’ns de lloc.

SANT JORDI 2017: LES RECOMANACIONS DE LA MARIA

 

GEORGE STEINER va pronunciar una conferència al Nexus Instituut de Tilburg l’any 2004 que portava el títol de La idea d’Europa. Steiner ens dóna a entendre la importància del coneixement del passat per entendre el present, per analitzar-lo i entendre’l, per esmenar els errors del passat o detectar els del present. Arcàdia l’ha publicat de nou, amb una introducció de Rob Riemen on llegim: “La cultura, com l’amor, no té capacitat per imposar-se. No ofereix cap garantia. I tanmateix, l’única possibilitat d’assolir i protegir la nostra dignitat humana ens la brinda la cultura, l’educació liberal.”

 

ANNEMARIE SCHWARZENBACH el que ens ofereix és una mirada desafiant d’àngel caigut. Schwarzenbach (1908-1942), filla rebel d’una família conservadora d’empresaris suïssa, va emprendre una sèrie de viatges a Persia, l’actual Iran. El 1936 va escriure el que ella mateixa va anomenar “diari impersonal”, Muerte en Persia, publicada per Minúscula un llibre on s’hi troben apunts de viatge, reflexions personals de tot tipus, on acabem percebent el que és un viatge als inferns de l’autora, envoltada d’un paisatge feréstec i trist, que li permet endinsar-se en els seus sentiments. Més que les cròniques d’un viatge o un dietari, és el cant de la veu trista i bella d’una ànima que es busca en el paisatge desèrtic.

L’escriptora americana CARSON McCULLERS va conèixer Annemarie Schwarzenbach. Anys més tard, McCullers li dedicaria una de les seves novel·les curtes: Reflejos en un ojo dorado, on a través d’una història de dos matrimonis, un cavall i un soldat, investiga sobre el més obscur i sinistre de l’ànima humana, tot i que de forma menys lírica i més directa que la seva amiga suïssa. Enguany se celebra el centenari de Carson McCullers (1917-1967), també coneguda, per exemple, per les novel·les La balada del cafè trist  i Frankie Adams. Les trobareu publicades en català per L’Altra Editorial i en castellà per Seix Barral.

 

Una altra autora de qui s’acaba de celebrar el centenari és NATALIA GINZBURG (1916-1991), i Club Editor, alhora que Lumen, han publicat La ciutat i la casa. Tot i ser menys coneguda que altres obres de l’autora (Les petites viruts, Léxico familiar, etc.), es tracta d’una novel·la epistolar meravellosa. Ginzburg ens convida a la intimitat més sincera a través de relacions de cartes de diferents personatges on, amb molta subtilesa, escriuen com els va passant la vida des de la seva quotidianitat. Si aparentment no passa res i l’acció és diferida perquè s’explica amb la distància d’allò que ja ha passat, a poc a poc ens adonem que pel fet de ser un registre tan privat, se’ns explica una història vivíssima on es diu tot allò que no podem dir de viva veu. Trobareu les obres de Ginzburg també a Ela Geminada, Acantilado i Àtic dels Llibres.

I una altra bona notícia és la recuperació d’aquest any de la poesia completa de MARIA-MERCÈ MARÇAL, Llengua abolida, publicada per LaButxaca, Des de feia temps que es preparava aquesta edició, on es troba tota la producció poètica de Marçal. Dins hi trobem temàtiques diferents, construïdes a partir d’elements eminentment sensorials, sovint relacionades amb la identitat femenina.

 

Maria Notó

 

Allò que passa a la Juanita, NO es queda a la #Juanita. Cròniques i vídeos del gener/febrer

En un intent que tot allò que passi a la Nollegiu no es quedi entre les quatre parets de la Juanita, de tant en tant, anem enregistrant videos i escrivint cròniques d’aquestes trobades. Aquí teniu videos i cròniques d’algunes de les coses que van passant per aquí. Així, podeu trobar informació i materials que us facin córrer a la llibreria que vulgueu i on us tractin bé per fer-vos amb les joietes que cregueu convenients.

El cicle d’Aproximació a la poesia amb Jaume C. Pons Alorda. La sessió de les dones beat.

Diàleg entre Eloy Tizón i Fernando Clemot a propòsit dels 25 anys i de l’edició revisada del llibre de relats VELOCIDAD DE LOS JARDINES:

Mireia Companys diu UN BROT DE FEBRE, publicada per Edicions Tremendes, acompanyada de Montse Costa i Xavier Zambrano.

Núria Busquet diu ARCA MÍNIMA, publicada per Edicions Tremendes, acompanyada d’Odile Arqué i Sebastià Portell.

Qui és Charles Simic? Per la seva traductora Marta Pera

Qui és Alda Merini? Per la seva traductora Meritxell Cucurella-Jorba

Qui és Ana Blandiana? Per la seva traductora Corina Oproae.

Diàleg entre Sara Mesa i Carlos Zanón a propòsit de la nova edició de UN INCENDIO INVISIBLE.

Sessió del cicle A LA RECERCA DE LA GRAN NOVEL·LA DE BARCELONA amb Jordi Corominas a propòsit de LA PLAÇA DEL DIAMANT de Mercè Rodoreda.

Resum del #NoEscolteu de Lluís Bertran Xirau dedicat a Itàlia:

Primer any de la Nollegiu a la Juanita. Concert de TRIFUSA.

El Pitoniso de la Nollegiu felicita els 10 anys de l’Espolsada, la llibreria de Fè Fernández a Les Franqueses del Vallès.

Cròniques d’allò que ha anat passant a la Nollegiu.

Concha Garcia presenta LAS PROXIMIDADES. Crònica de Sara Vega.

Sessió A LA RECERCA DE LA GRAN NOVEL·LA DE BARCELONA sobre NADA de Carmen Laforet. Crònica de Sara Vega.

Presentació de UN INCENDIO INVISIBLE DE Sara Mesa. Crònica d’Aina Soley.

Presentació de L’ECLIPSI de Georges Perec en la versió d’Adrià Pujol. Crònica d’Aina Soley.

Alguna cosa no del tot neta… a la Nollegiu. Per Aina Soley

Aprofitant la intimitat que dóna el primer pis de la Juanita, la presentació d’Alguna cosa no del tot neta, però no gaire perillosa va esdevenir més aviat entrevista entre els assistents i l’Ignasi Oliveres, l’autor. “Així podem anar una mica més enllà del que faríem en una primera presentació”, va dir la Victòria Oliveres, la seva filla i conductora de l’acte, i la Laura Álvarez, l’editora del llibre, hi va estar d’acord: “Cadascú llegeix i interpreta els llibres a la seva manera, i avui, amb les distàncies més curtes, podem intercanviar opinions i preguntar a l’Ignasi”.

Abans de començar a abordar la novel·la, però, el duo format per Martí Boixader, a la guitarra, i la cantant Laura Chapman van interpretar alguns temes musicals, entre els quals una versió una mica reagge de Like a Virgin. La música té un rol important a Alguna cosa no del tot neta, però no gaire perillosa, especialment aquesta cançó. No obstant, qui vulgui saber exactament quin, haurà de llegir el llibre, ja que, tot i que tant Oliveres com Álvarez van tenir una conversa a fons sobre els personatges i les seves motivacions, van evitar revelar cap detall de la trama.

czqvdztw8aaoebu

Alguna cosa no del tot neta, però no gaire perillosa va ser la novel·la guanyadora del premi Autor Revelació que convoca cada any l’Ateneu de Barcelona i Rosa dels Vents. Es tracta d’un thriller ambientat a Barcelona, en el qual quatre personatges que mostren les millors i les pitjors parts de la humanitat: l’Àngels, una noia que treballa per ajudar els seus pares; l’Oriol, un noi guiat per la desorientació de la joventut; en Ricard, que estima desmesuradament la seva dona; i l’Agustí, un home preocupat sobretot per la seva feina.

“A mi m’agrada que el substrat que li quedi a la gent un cop hagi acabat de llegir la novel·la sigui el goig de viure que transmeten els personatges. Tots tenen els seus somnis i lluiten per ells”, va explicar Oliveres. “Però tots tenen també la seva part fosca”, li va recordar la seva filla. “Són retrats de persones reals? Tots tenim el nostre costat fosc?”

“Tots el tenim”, va respondre Oliveres, “qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. A la majoria de lectors això els agrada”, va afegir, “perquè s’hi senten identificats i això dóna realisme als personatges”. Però va reconèixer que també hi havia una minoria a qui li havien xocat: “Em van arribar a dir “qué malos que son todos.”

Álvarez va confessar que, els membres del jurat, un cop ja havien triat una guanyadora, es preguntaven qui seria l’autor: “ens pensàvem que seria una persona que voltaria la trentena.” Álvarez afirmà que això és perquè els personatges joves i el seu entorn estan molt ben descrits, i és una novel·la que t’enganxa, “és molt dinàmica, és com una sèrie: molt visual, molt ràpida.”

_adzxqzm

Però no només Oliveres no té trenta anys, sinó que aquesta és la seva primera novel·la, escrita després d’assistir a l’Ateneu d’Escriptura. “Un cop vaig acabar, vaig posar-me a escriure el llibre, però hi vaig anar canviant coses. Per exemple, a l’inici tenia un final diferent, hi havia un cinquè personatge que no va arribar a veure la llum…”. Aquest comentari va ser rebut amb queixes d’alguns dels assistents, pròxims a Oliveres, que havien tingut el privilegi de llegir-se les primeres versions de la novel·la. “Però si aquest cinquè personatge era el millor…!”, va exclamar algú del públic.

Álvarez li preguntà què volia transmetre amb les seves novel·les, i ell, després de pensar-s’ho uns quants segons, va respondre: “Això encara no t’ho puc contestar. Volia escriure una novel·la que fes que la gent volgués continuar llegint.” Tampoc fa judicis de valors sobre el que fan aquests quatre personatges, als que diu que s’estima “com fills seus”. “No hi ha justícia poètica, l’autor no castiga els dolents, perquè no hi ha dolents: hi ha gent que fa coses.”

Aquesta visió és el que humanitza els personatges, el que els fa reals, ja que al cap i a la fi, les nostres vides són un cúmul de bones i males decisions (algunes més dolentes que d’altres, com també passa a la novel·la). Però, al final, ens quedem amb la pregunta: de què va tot això? L’única manera de saber què els passa a aquests quatre protagonistes és agafant un exemplar i començar a llegir. Només podem dir que és una cosa no del tot neta…però no gaire perillosa.