Un acte provocatiu sobre Cervantes per encomanar el vici de llegir-lo

“El meu objectiu era acostar-me a la figura de Cervantes per treure’l de la manipulació de la qual ha estat objecte pels poders polítics i acadèmics”. La frase és de JORDI GRACIA, autor de MIGUEL DE CERVANTES. LA CONQUISTA DE LA IRONÍA publicat per l’Editorial Taurus. Dilluns 30 de maig, l’autor va venir a la llibreria acompanyat del poeta Joan Margarit i del professor i crític Domingo Ródenas. Un acte provocador. Molt de l’estil de la Nollegiu, francament.

Perquè sí. Perquè el més fàcil és lloar sempre la figura del Quixot com un llibre imprescindible que un ha de llegir abans de morir. Això és el que sempre ens han dit. Com una obligació, com una imposició. I les imposicions i les obligacions deriven habitualment en la resistència. Especialment en l’adolescència. Per això, la millor companyia per parlar de Miguel de Cervantes era la de Joan Margarit.

La primera, en la frente que diuen en castellà. “Per mi el Quixot era Franco” etziba el poeta només començar la seva intervenció. “I durant molts anys no vaig acudir al Quixot perquè me’l van voler fer empassar els anys 40, sí o sí, com un emblema de l’espanyolitat més rància. Al Quixot no hi he arribat fins que Jordi Gracia m’hi ha portat. A la poesia de Quevedo i Gongora, va ser més fàcil arribar-hi perquè la poesia és més curta”. I Margarit conclou preguntant-se i contestant-se: “Es pot viure sense llegir el Quixot? Sí, jo ho he fet i tampoc no m’ha anat tant malament a la vida”

I Jordi Gracia remata: “No, no hi ha cap obligació de llegir el Quixot. Té raó en Joan. Com és que em fa riure el personatge? Com és que em fa reflexionar sobre l’existència una obra escrita fa 500 anys? Com és que aquesta novel·la és considerada la base se la novel·la moderna? Efectivament, si no volem saber tot això, no fa falta llegir el Quixot”.

Domingo Ródenas, professor de literatura espanyola a la Universitat de Barcelona i crític literari elogia la biografia de Cervantes perquè “això no és una biografia. És una altra cosa. És un acostament a l’obra de Cervantes a través de la seva inserció en el moment històric que va viure l’autor”. El capítol d’elogis el rebla Margarit quan diu que Jordi Gracia escriu bé i de pressa. D’una manera que sempre té la història al cap. Un catedràtic de literatura espanyola que té present sempre la història. És molt intel·ligent. Les biografies són avorrides. En canvi el Jordi t’avisa quan fa especulació. Si surt d’un territori biogràfic comprovat t’adverteix. No t’enganya”. Margarit acaba confessant que si s’ha reconciliat amb Cervantes és perquè Jordi Gracia me l’ha fet més amable que tots aquells que li van voler fer menjar fos com fos.

Jordi Gracia explica que la base de la seva biografia ha estat l’obra completa de Cervantes des dels 20 anys fins tres dies abans de morir-se. A través de la seva obra literària es poden contemplar les relacions laborals, personals, militars i literàries de la seva època. I confessa que li ha resultat molt interessant el moment en que Cervantes es fa gran i s’ha quedat sense amics. “Amb 50 anys han mort amics i referents. Hauria de morir però no es mor. I comença a fabular amb narrativa (Novelas ejemplares) la vida que ell ha viscut a Andalusia. La vida real. Ell venia del dogmatisme, de la fe, de l’ordre, de Felip II. A partir dels 50 anys tot canvia”

L’autor de la biografia de Cervantes volia trencar la imatge d’un Cervantes poc respectat en la seva època i maltractat pel temps. “Si als 50 anys és capaç d’escriure el Quixot, divertit, d’aventures, i una segona part 10 anys més tard…no veig un senyor trist, amargat. Tot el contrari”. Aquesta era la seva idea, doncs, aprofitar aquelles obres en les que Cervantes parlava de sí mateix per explicar el procés d’un home que conrea gèneres diferents. Que fins als 50 anys va publicar a la manera de per mirar d’agradar a tothom i als gustos de l’època però que un cop sol, s’embranca en un tipus de literatura molt més lliure. “L’edat et dóna llibertat” diu Margarit.

Però que tres dies abans de morir, acaba “Los Trabajos de Persiles y Segismunda” perquè vol una obra que compleixi el cànon i que li doni el prestigi. Perquè el Quixot, si bé és popular, no li dóna el prestigi acadèmic.

Li pregunten a Jordi Gracia per qui és el seu llibre. Ell contesta que el seu llibre és per un lector concret: Joan Margarit. I el poeta afegeix que aquest llibre, llavors, és per tothom perquè “no hi ha llibres per lectors. Els bons llibres són per tots els públics. I aquest ho és”

L’acte acaba com ens agrada. Amb lectures en veu alta.

Primer, la del primer paràgraf de l’obra:

En casa nadie olvidó el verano de 1552, y menos que nadie los cuatro hijos de Rodrigo de Cervantes y Leonor de Cortinas, Andrea, Luisa, Miguel y Rodrigo. Mientras Leonor espera de un momento a otro el nacimiento del quinto niño, el padre espera lo peor porque no ha sido capaz de devolver un préstamo ya vencido. El juez ha ordenado el embargo de sus bienes, o lo que quedase de sus bienes, este 4 de julio en que los alguaciles entran en casa para llevárselo todo, y todo es todo, las sábanas y las mantas, los cuatro colchones, el jubón, el sayo y las «calzas amarillas», la mesa de nogal y sus bancos, también el «banco de sentar, de pino», y otras dos «sábanas de Ruan» con otros tres «colchones buenos», la caja de cuchillos dorados y los zapatos de terciopelo, el arca con más ropa de casa, la «capa negra llana» y otro sayo de lo mismo, «aforrado de tafetán». No han dejado ni el sombrero que llaman chapeo, «de terciopelo con un cordón de seda», ni el «cofrecillo con joyas» y ni siquiera al «niño Jesús en una caja de madera».

I després amb un poema inèdit que Joan Margarit ha escrit específicament per aquest acte. El podeu veure i escoltar aquí: