Pájaro de nunca volver, de Mario Campaña: Un al·legat sobre la impossibilitat del viatge. Crònica d’Aina Soley

Aina Soley

Quan el primer pis de la Juanita està tan ple que falten cadires, saps que una presentació serà excepcional. Això és el que va succeir el passat 19 de gener quan Mario Campaña va presentar el seu quart poemari, Pájaro de nunca volver. Juntament amb Bruno Montané, van intercanviar impressions sobre el llibre i sobre el context en què va ser escrit.

Pájaro de nunca volver és el quart poemari de Campaña, tancant un cicle sobre l’experiència del viatge en l’ésser humà, que va iniciar el 1988 amb Cuadernos de Godric. Per Campaña, el viatge és una part essencial de la condició humana, forma part de la nostra naturalesa. L’entén, i el transmet en els seus poemes, com un moviment essencial en què la vida sencera es desplaça i posa en joc el nostre destí. “El ser humà migra en l’espai i el temps”, va dir Campaña, “necessita sempre un lloc on establir-se malgrat que aquest no pugui ser sinó provisional.”

en esta carretera del fin del mundo

suena hoy un estribillo pegajoso

pasea extasiado un hombre solo

contemplando un árbol de fronda roja

translúcido limbo reluciente

y continua su viaje al fin del mundo

De fet, estrictament, no podríem parlar de poemari, ja que això implica que hi ha més d’un poema, i Pájaro de nunca volver és un sol poema, narrat per un conjunt de veus coral, que només fa una breu pausa a la meitat per canviar d’escenari: es passa “d’explicar una història a entrar en un submón”, va dir Campaña.

“És un llarg poema poblat de veus que canten des del passat, configuren un paisatge humà esquerdat”, va apuntar Montané, que va qualificar-lo de “bell i estremidor”. El poema és un poble de pescadors que un dia descobreix que ha desaparegut el riu del qual vivien i treballaven: tota l’obra és aquesta comunitat anònima, aquest ser col·lectiu amarat de d’angoixa que, no obstant, avança incansable fins el final, tan sols per descobrir que li és impossible moure’s més enllà. En paraules de Montané, “commou, i convida a la lucidesa.”

nacimiento y muerte de planetas
fuego más fuego el ígneo
recomienzo inapelable
y aún perpetuamente inmóviles
inmolados en la hoguera de días y noches
en los huesos las últimas llamaradas
sobre añosas lanzaderas los adioses
promisorios puntos de partida antes.

Campaña va fer referència “a l’horitzó en què ha estat escrit el llibre”, encara que va insistir que es tractava només d’una de les maneres d’interpretar-lo, i que no tenia perquè ser la única. Féu referència a la tragèdia que té lloc avui en dia al Mediterrani, on milions de persones han mort ofegades, i ho contraposà  amb l’època antiga, on pobles com el grec o l’escita es prenien l’hospitalitat cap els estrangers com quelcom sagrat.

“Els maies, els asteques, els indis, els xinesos… van oferir hospitalitat als estrangers que després van revelar ser els seus botxins”, llegia Campaña a les seves notes amb emoció no del tot continguda. “Desenes de milers de persones viatgen constantment, la diferència entre els vençuts i els vencedors és que només tornen aquests últims.”

ahora la inmovilidad

                        no al vacío

teme el alma aletargada

pánico a una quietud que nos castiga

un ocioso deambular sin pausa

sin casa ni lugar bendecido

un desapacible pronunciar sin fin

el abstruso discurso de nuestra vida

 Quan viatgem, explicava Campaña, tot el que ha sigut una persona o un poble tendeix a desdibuixar-se, a oblidar-se i finalment extingir-se. Aquest oblit, aquesta necessitat de canvi que a la vegada ens porta a la pròpia desaparició és una de les idees que hi ha darrere del cor de veus de Pájaro de nunca volver.

És per això que aquest poemari, aquest cant coral llunyà i alhora proper a tothom, és una “al·legoria a la impossibilitat del viatge”: perquè si volem ser el que vam ser, “no podem tornar enrere ni avançar, el viatge es fa impossible”. Si volem conservar la nostra essència, no podem viatjar, però no fer-ho és negar un aspecte inherent del nostre ser. “Una part del que nosaltres som s’està extingint: s’apaguen les ràdios, les televisions, la literatura, la poesia… “ va dir el poeta. “En el viatge de la humanitat s’extingeixen civilitzacions senceres, i la roda de vencedors i vençuts gira implacable.”

todo sol que nos despierta nos calcina

todo mar nos resucita

arteramente concitándonos

a este ilusorio viaje de regreso

de ida o de regreso qué más da.

 

Anuncis

Un pensament sobre “Pájaro de nunca volver, de Mario Campaña: Un al·legat sobre la impossibilitat del viatge. Crònica d’Aina Soley

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s