Programa cicle #NoPenseu 2017-2018. Aproximació a la filosofia. Inscripcions obertes.

Crònica del #NoPenseu dedicat a Aristòtil. Per Aina Soley.

Aristòtil, la llavor d’Occident

Aina Soley

Alfred North Whitehead digué que “tota la filosofia Occidental és una sèrie de notes a peu de pàgina de Plató”.  I Aristòtil, per dir-ho d’alguna manera, va llegir la pàgina cent vegades, la va memoritzar i després la va cremar. Podríem dir que Aristòtil va matar al seu “pare” perquè va crear un sistema de pensament complert contra el seu mestre. Però –compte! Contra, no eliminant-lo: la filosofia d’Aristòtil és creada a partir del platonisme.
I mira si n’és d’extensa, el seu sistema filosòfic, que a la segona sessió del #nopenseu amb en Diego Civilotti només vam tenir temps de fer-ne una petita part. Sabem que va escriure uns 200 volums: ens n’han arribat 30. Si va ser tan prolífic és, en part, perquè Aristòtil era conscient que l’època on havia nascut, la Grècia Clàssica, s’acabava i va voler integrar tots els pensadors anteriors a ell per preservar-ne l’obra. És a dir, fou el primer en crear una “Història de la Filosofia” en sí.

Sòcrates, Plató i els sofistes havien creat una filosofia centrada en la polis i l’home dins d’aquesta, però Aristòtil torna a dirigir la seva mirada a la natura. Però la seva herència com a deixeble de Plató fa que no pugui evitar també preguntar-se sobre l’home. Aristòtil es pregunta per sobre de tot les causes, el per què. De què? Doncs de tot.

Aristòtil rebutja completament la idea que –valgui la redundància- les idees són l’única cosa veritable, ja que afirma que la matèria és igual d’important: matèria i essència són inseparables. Ho explica amb la seva teoria metafísica.

Primer de tot divideix absolutament totes les criatures vivents de la terra en diferents categories, que són tantes que com va apuntar en Diego, “si les anomenem totes no acabarem mai”. La qüestió és que tot objecte (i subjecte) té dins seu una potència per esdevenir quelcom més; i aquesta potència es fa acte –el quelcom en qüestió- mitjançant el moviment.

Complicat? I si diem que la llavor és la potència, i l’arbre és l’acte? Ara sembla més clar, no? El subjecte té, dins de sí mateix, el seu inici i la seva fi.

Per fer el pas de potència a acte, però, hi ha d’haver moviment: res no canvia per sí sol. I un moviment sempre ha d’estar iniciat per quelcom, res no es mou sol. Un altre problema és que el moviment sempre ha de tenir lloc dins el temps. Però el temps, pels grecs, és infinit. Plató, amb la seva teoria de la immortalitat de l’ànima, era un incomprès: els grecs no tenien necessitat de voler seguir vius més enllà, perquè el temps era cíclic i mai s’acaba. És el cristianisme, amb el Judici Final –i per tant, un món finit–, que recupera l’ànima de Plató i amb ella, la resurrecció de la carn dels fariseus.

El temps i el moviment són cíclics, per tant, perfectes: no tenen inici ni fi. No obstant, Aristòtil sap que tot moviment és iniciat per quelcom, i per tant, per força hi va haver un primer moviment que va causar a la resta. I aquí és quan veiem que Aristòtil, per molt que pensi en contra de Plató, no pot deixar de ser el seu deixeble: Aristòtil creu que, al cosmos, hi ha un Motor immòbil, un primer motor que és la causa de la resta de moviments que ho afecten tot. És el noescis noesceos, que traduït voldria dir “un pensament que es pensa a sí mateix”. És a dir, una força que s’ha pensat a sí mateixa i ha posat en marxa el moviment que dóna la vida.

A què ens sona, aquest Primer Motor? Exacte: Aristòtil és un dels principals filòsofs estudiat i traduït per musulmans i cristians durant l’Edat Medieval, perquè en la teoria hilemòrfica hi veuen el seu Déu. Aristòtil és qui posa un dels grans pilars sobre els quals se sostindrà la filosofia medieval escolàstica. I la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra història, prové d’aquest pensament. Per tant, podríem dir que dins de la llavor que fou Aristòtil, ja hi havia la potència de la societat Occidental, esperant el pas del temps per esdevenir.

Material Adicional: Algunes frases per pensar-hi.

“El pensamiento filosófico ha nacido con la pretensión de definir realidades que serán así de por siempre. Cabe la sospecha de que la filosofía griega haya dejado muchas realidades convertidas en almas en pena; y dentro de la filosofía un filósofo, Aristóteles, descubridor de la definición. Definir es salvar y condenar; salvar condenando. Más aún, juzgar. Y Aristóteles descubrió también el juicio”

Del capítol “La condenación aristotélica de los pitagóricos”, a “El Hombre y lo Divino” (1955) de María Zambrano. 

“No es función del poeta contar hechos que han sucedido, sino aquello que puede suceder. La poesía es más filosófica y elevada que la historia, pues la poesía canta más bien lo universal, y en cambio la historia lo particular”

Aristòtil. “Poetica”, IX 

“Solemos decir que el tiempo consume, que todo envejece por la acción del tiempo, que todo se diluye por la acción del tiempo; mas no decimos que el tiempo nos instruye ni que nos torna jóvenes y agraciados. Pues el tiempo es en sí causa más bien de destrucción que de generación; ello en razón de ser número del movimiento y de que el movimiento diluye lo que se da”

Aristòtil. “Física”, IV 

“Si todo lo que está en movimiento tiene que ser movido por algo, y si lo que mueve tiene que ser movido a su vez por otra cosa o no, y si es movido por otra cosa movida tendrá que haber un primer moviente que no sea movido por otra cosa”

Aristòtil. “Física”, VIII

“Todos los hombres por naturaleza desean saber. Señal de ello es el amor a las sensaciones. Éstas, en efecto, son amadas por sí mismas, incluso al margen de su utilidad y más que todas las demás, las sensaciones visuales”

Aristòtil. “Metafísica”, Llibre I 

“Lo que todavía no es, puede ser, puesto que lo que no es llega a ser, pero nada de lo que no es puede ser llegar a ser”

Aristòtil, “Metafísica” Llibre III. 

(La propera sessió del #NoPenseu serà el dimarts 13 de desembre dedicada a René Descartes)